Les entitats socials, al peu del canó
Aquest país se’n sortirà. Ho farà gràcies a la força i el compromís de moltes persones que, de forma individual i col·lectiva, estan treballant perquè en aquesta situació d’excepcionalitat tothom pugui estar atès. Des dels professionals dels serveis d’emergències, socials i sanitaris que ho estan donant tot –malgrat les retallades que aquests últims han hagut de suportar– fins als treballadors d’establiments de primera necessitat, neteja o transport, entre un llarg etcètera. I dins aquest llarg etcètera no podem oblidar els professionals del tercer sector social, més de 3.000 entitats socials, amb personal contractat i voluntari, que ofereixen serveis i suports a més d’un milió i mig de persones en risc d’exclusió a Catalunya i que estan al peu del canó perquè no poden teletreballar i perquè no poden deixar aquestes persones sense uns suports que són primordials per al seu dia a dia. Les cures a les persones no es poden fer telemàticament, per això en diem atenció directa. Perquè se'n facin una idea, entre el 70% i el 75% dels professionals del tercer sector es dediquen a l’atenció directa, segons dades de l’Anuari de l’Ocupació del Tercer Sector.
Oi que en un moment com aquest ningú entendria que un hospital, o qualsevol altre recurs sanitari, tanqués? Doncs el mateix passa amb els serveis que gestionem les entitats socials. Nosaltres som i fem un servei públic i no podem abaixar la persiana perquè la nostra feina és amb i per a les persones més vulnerables. ¿S’imaginen una persona gran sense els suports d’atenció domiciliària que rep cada dia? ¿Creuen que podem deixar sense atendre persones amb discapacitat que viuen en llars residències, residències o pisos amb suport? I les persones sense llar? I aquells infants que tenien assegurada una alimentació adequada a través de les beques menjador? O aquells infants i joves que estan sota el sistema de protecció? És evident que no, que no podem aturar la nostra activitat perquè fer-ho és privar-los directament d’allò que necessiten per tenir unes condicions de vida digna durant la gestió d’una crisi d’aquesta magnitud.
La feina que estem desenvolupant aquests dies, creguin-me, és titànica. L’emergència està tensant la capacitat de resposta del sistema de salut, però també del social quan encara arrosseguem els efectes d’una crisi socioeconòmica i d’unes retallades salvatges que han tocat os. Plou sobre mullat, però nosaltres som aquí. No ens hem mogut del costat de les persones. Estem reorganitzant-nos com podem. Tancant o deixant sota mínims aquells serveis que no són tan essencials per evitar posar en risc les persones a les quals acompanyem i als professionals i deixant oberts aquells que, sí o sí, han de continuar en marxa perquè són vitals, com els residencials i l’assistència domiciliària. Feina, insisteixo, titànica i que estem fent amb les administracions públiques, com sempre hem fet.
Això pel que fa a la part assistencial. La laboral, no podem amagar-ho, ens preocupa moltíssim. Ens amoïna seriosament l’impacte del Covid-19 en l’ocupació, sobretot la d'aquells col·lectius més vulnerables, com les dones, els joves i les persones migrades, que tenen contractes temporals i precaris. I ens preocupa què passarà amb aquells dispositius laborals que formen part del que anomenem el mercat de treball protegit, és a dir, empreses d’inserció i centres especials de treball. Si els autònoms i les petites i mitjanes empreses estan esperant veure les conseqüències de tot plegat, pensin quin futur es presenta per a nosaltres, tot i que està en greu perill la continuïtat de 14.000 llocs de treball de persones que no tenen possibilitats de ser inserides en el mercat laboral ordinari. Ens en sortirem, però el que està clar és que necessitem que el Govern, quan hagi passat la tempesta, apliqui mesures de xoc i acompanyament que assegurin que les persones vulnerables estiguin al centre de les accions. Aquest virus no ens pot deixar amb més pobresa, desigualtats i precarietat que les que ja teníem abans.
