No marxes de vacances?

i Francina Alsina
26/07/2019
3 min

En aquesta època de l’any, a la majoria de nosaltres ens pregunten el mateix: “Marxes de vacances?”. Però a aquesta pregunta no tothom hi pot donar una resposta afirmativa. No, perquè gairebé un 30% dels catalans no es poden permetre ni tan sols una sola setmana de vacances, segons les últimes dades sobre la taxa de risc de pobresa a Catalunya publicades fa poc per l’Idescat. Les preocupacions d’aquestes persones van per un altre camí: “Com puc pagar el lloguer?”, “Com pago el menjar?", “I les factures de la llum o del gas?" o “Com faig front a qualsevol imprevist?”

Les dades actualitzades de l’Idescat ens fan tocar de peus a terra. La pobresa s’ha instal·lat, i sembla que definitivament, a casa nostra. Com diu Càritas, “la pobresa és una ferida que no cicatritza; és oberta i profunda”. El discurs de la recuperació econòmica ha calat tan profundament que ni tan sols ens adonem que no tothom ha sortit de la crisi i que qui no ho ha fet ho té més difícil per poder superar una situació que hauria de ser excepcional i temporal. Hauria de ser-ho, en condicional, però l’ocupació 'low cost' heretada de la crisi –amb un atur estructural, uns sous precaris i uns contractes temporals i discontinus– ens ha deixat un mercat laboral de molt poca qualitat en què tenir feina ja no és cap garantia per no ser pobre.

Les xifres són tossudes i ens claven una bufetada de realitat. La taxa de risc de pobresa a Catalunya creix i se situa en el 21%, un punt més en comparació amb l’any 2017. Tot i que el risc de pobresa infantil baixa lleugerament, unes minses 5 dècimes, la infància continua sent el col·lectiu més castigat per la pobresa, amb un 28%. El que preocupa, i molt, és com la pobresa s’enfila en la gent gran i en les dones (augmenten un 3%) i en la població immigrada (increment de més de 6 punts). I si ens fixem en la composició de la llar, les que en surten més malparades són les famílies monoparentals, amb una taxa de risc de pobresa de pràcticament un 43% (més de 7 punts en comparació amb el 2017). Si tenim en compte que el 80% de les famílies monoparentals estan encapçalades per una dona que afronta sola la criança dels fills, el que tenim és una radiografia clara d’un cercle que no es trenca, d’una pobresa crònica i hereditària que passa de pares i mares a fills i filles. La pobresa té rostre d’infant, de dona, de persona gran, de persona migrada.... Quants rostres hi ha al darrere de cada número?

Això no només ens hauria de commoure, sinó que ens hauria d’empènyer a actuar amb contundència. Des de la Taula d'Entitats del Tercer Sector fa molt temps (massa) que denunciem i reclamem als nostres dirigents que posin fil a l’agulla amb polítiques valentes que lluitin veritablement contra la pobresa i les desigualtats. Quan es van aplicar les retallades es va anar molt poc amb compte de no tocar uns àmbits que no haurien d’haver rebut ni una sola tisorada, com són el social i el de la salut. ECAS, la federació d'Entitats Catalanes d'Acció Social, en el seu darrer informe INSOCAT, quantifica que encara falten 2.200 milions d’euros per recuperar els nivells d’inversió social d’abans de la crisi, uns recursos que segueixen sense destinar-se a prioritats socials urgents. Les picabaralles polítiques són el nostre pa de cada dia, i mentre uns i altres es tiren els plats pel cap les persones més vulnerables amb prou feines sobreviuen amb uns mínims de dignitat. Si seguim amb aquest ritme, podem aventurar-nos a preveure que necessitarem centenars d’anys per erradicar la pobresa i les desigualtats. Ens estem jugant el present, però també el futur.

Sens dubte, aquestes xifres, o més ben dit aquestes persones, mereixen que la pobresa sigui una prioritat en l’agenda política, legislativa i executiva, tant del Govern com de les administracions locals que tot just planifiquen el seu mandat. ¿Quan es farà un nou ple monogràfic sobre la pobresa al Parlament de Catalunya? L’últim va ser el 2016, i en tot aquest temps, tres anys, hem pogut constatar altres fenòmens de la pobresa (treballadors pobres i feminització de la pobresa) que requereixen uns instruments i mesures que no s’han abordat en els anteriors plens i que necessiten respostes immediates i efectives per combatre’n els aspectes més estructurals. I, en paral·lel, insistim que cal accelerar el desplegament total de la renda garantida de ciutadania perquè aquest dret arribi a totes les persones en situació de vulnerabilitat susceptibles de ser-ne beneficiàries. Disposem d’una eina que ens pot ser útil, però continua sent massa lenta i burocràtica.

Sí, marxem de vacances. Els que tenim la sort de poder fer-ho.

stats