Frankenstein, el monstre més humà
Perquè Frankenstein funcioni ha de tenir un bon monstre. I sí, Joel Joan és un monstre, literalment i artísticament
Barcelona‘Frankenstein’, Teatre Nacional, 15 de febrer
El mite de Frankenstein és conegut sobretot per les adaptacions cinematogràfiques que s’han fet de la novel·la de Mary Shelley. Unes adaptacions que subratllaven la monstruositat de la criatura, a la qual negaven qualsevol raig d’intel·ligència, obviant, doncs, la seva humanitat, perfectament descrita en l’original literari. La novel·la és molt més ambiciosa i també més profunda per més que els plantejaments filosòfics siguin força elementals.
L’adaptació del cineasta Guillem Morales que Carme Portaceli dirigeix al TNC és, en aquest sentit, més fidel i completa, i il·lumina el canvi invers que segueixen el doctor cap a la foscor i la criatura cap a la condició humana. Frankenstein no suporta la lletjor del monstre i pensa en matar-lo, mentre que ell vol assolir les capacitats i fins i tot els sentiments de les persones que l’envolten. Vol riure i vol estimar i també serà capaç de venjar-se. Tot això queda clar en l’estimable i fins i tot entretinguda proposta de Portaceli, que té en les escenes entre la criatura i el cec De Lacey (que bé que ho fa Lluís Marco!) els moments més intensos, delicats i emotius. Crec, però, que Portaceli aquest cop no ha sabut resoldre amb eficàcia els fragments escènicament més complicats, com la creació de la criatura, que segurament necessitava o bé un cop de talent o un impactant aparell escènic (que per a això hauria de servir la Sala Gran del TNC), o les confrontacions violentes.
De totes maneres, perquè Frankenstein funcioni ha de tenir un bon monstre. I sí, Joel Joan és un monstre, literalment i artísticament, que dona vida en tot el seu sentit a la criatura en una creació sense més esquerdes que les que recorren el seu cos apedaçat. Angel Llàtzer ha fet tot un esforç i se’n surt prou bé com a Víctor Frankenstein malgrat una certa grandiloqüència. A la funció li falta encara una mica de ritme, sobretot a la primera part, i si la directora segueix treballant el moviment escènic dels intèrprets segur que millorarà.