Fuentes o el sentit de l'espectacle
Per a un columnista és molt més agraït bastonejar, riure's o desdenyar aquells individus, partits o entitats que irritin els lectors, en un exercici amable d'articulisme falaguer. En el camp del prêt-à-porter periodístic, aquesta temporada preval una tendència d'aires clàssics consistent en la burla enjogassada o sagnant del polític popular, el menyspreu gratuït a Espanya i l'alegre carnassa independentista, de línies informals, combinada amb el seny pactista de costum, ideal per a còctels. No estan tan en voga l'autocrítica, l'exigència, la mirada rigorosa a la despesa pública i ja el que no es porta gens és la lloança desinteressada (en canvi la interessada viu un segle d'or, amb estilistes magistrals).
Elogiar, a més a més, algú controvertit com Manel Fuentes pot comportar una reacció airada de tots els que l'han patit (existeix una PAF, una plataforma d'afectats) i dels que li tenen una tírria furibunda per convergent, per socialista, per espanyol, per humorista, per mal educat o perquè porta perruquí.
Des del setembre del 2009, els oients hem assistit a un progrés constant d'un conductor d'un magazín matinal, que se n'ha sortit amb brillantor en contra dels pronòstics inicials. A part de les moltes virtuts comunicatives i periodístiques de Fuentes, en destaco una que se sol considerar banal, erròniament des del meu punt de vista: el sentit de l'espectacle. Mantenir el ritme, la tensió, generar sorpresa, expectativa, commoure, distreure quan cal, són habilitats totes elles que va practicar a Crónicas marcianas , Caiga quien caiga i Desafío bajo cero , un concurs de patinatge per a famosos que anys més tard el deu haver ajudat a entendre fins a quin punt la política és sovint una exhibició de patinatge artístic i els polítics entrevistats, uns mestres del mig bucle i la pirueta alta.
