LLUÍS DANÉS (Arenys de Mar, 1972). Està rodant ‘La Vampira de Barcelona’, una pel·lícula que porta al cap des de fa anys i que promet trencar tots els patrons del cinema convencional. Acaba d’estrenar a l’Arts Santa Mònica l’exposició ‘Com un arbre nu’, un acte d’amor a Lluís Llach, amic íntim i mite, amb el qual va començar a treballar fa més d’una dècada. De fet, l’estrena com a director de cinema va ser al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià amb ‘Llach, la revolta permanent’ el 2006. La segona pel·lícula va ser ‘Laia’ (2016). Avesat a treballar amb indomables, el 2008 va dirigir Albert Pla a ‘Llits’, poc després que Amnistia Internacional li encarregués la campanya internacional dels 60 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans, per a la qual va decidir apuntar alt sense mirar avall. The Edge, Peter Gabriel o Michel Stipe van rodar a les seves ordres. Ja en ple Procés, va dirigir l’històric Concert per la Llibertat del Camp Nou, i els dos últims actes institucionals de la Diada són obra seva. Aviat dirigirà la gira de comiat de Txarango. Gràcies, en aquest cas, a la connexió gairebé espiritual que va establir amb Alguer Miquel una nit de conversa en una haima, al desert del Sàhara
Lluís Danés: “La funció de la cultura és estar al costat bo de les coses”
La periodista Laura Rosel fa un vermut amb el director de cinema, televisió i teatre
“De veritat cal definir-se?”, renega, ja d’entrada, Lluís Danés quan li demano què és. Li fa vergonya -diu- admetre que no ho sap. Per fer-ho fàcil, direm que es dedica al món de l’espectacle i convindrem que és escenògraf. Però serà una definició atrofiada, perquè en realitat el que fa el Lluís és explicar històries a través del cine, el documental, el teatre, la publicitat, el circ o els concerts en directe. Això ja ens perfila una mica més la dimensió del personatge, però continua difuminat. Els noms que aniran sortint entre pregunta i resposta, i que pronuncia gairebé com si els acaronés, perquè són tresors que li fan sentir-se afortunat en la vida, ajudaran a situar-lo: Lluís Llach, Peter Gabriel, Jaume Roures, Bill Shipsey, Albert Pla, Manuel Huerga, Mònica Terribas, Alguer Miquel…
El Lluís és música, llum, ànima i compromís. És també, definitivament, l’aperitiu més catàrtic fins ara. El vermut i les olives seran testimonis d’una conversa més pròxima a la psicoanàlisi que a l’entrevista. Porta ulleres de sol perquè li molesta la llum del sol, fins i tot la que arriba a través dels finestrals de La Fàbrica del Vermutillo. Ulls sensibles, engrandits darrere les ulleres de vidre transparent que es posa per petició dels companys de foto i vídeo del diari, a risc de no distingir cares ni aperitius. No haurà ni tocat el vermut quan em deixarà anar que no desconnecta mai perquè quan ho fa l’assalten tot de preguntes existencials a les quals no sap si vol trobar resposta i que necessita estar ocupat per no haver de pensar en el sentit de tot això. De tot el què? “L’existència humana”, em diu. Jo sí que l’he de tocar, el vermut.
Una persona estranya
Té 47 anys i sent que hi ha moltes coses que ja no farà. L’últim cop que va mirar el rellotge en tenia 20 i ara sap que el temps que li queda per imaginar, pensar i crear és limitat. “Per primera vegada tinc la sensació que això s’acaba. No m’hi cabrà tot, a la meva vida”. Una certesa que el complau i alhora el desconcerta, perquè considera que s’ha passat la vida projectant una meta que ara se li revela molt menys estimulant del que resulta el camí per assolir-la. L’estímul s’amaga, sobretot, en l’arrencada de cada projecte, en la trucada que arriba en qualsevol moment del dia o de la nit i que ho trasbalsa tot. Una de les coses que més li agraden és, precisament, aquesta incertesa de no saber què passarà i del mecanisme que s’activa en els “territoris estranys entre la nit i el dia”, que el porta a pensar sense saber què en sortirà. “Si estàs en joc, et passen coses”.
“Mai no sé com em sortiran les coses, perquè no tinc un mètode”. En efecte, Lluís Danes ve de la intuïció, que és el motor de tot el que fa. Dedica molt més temps a pensar com serà un espectacle o un documental que no pas a fer-lo. “Hi somio, em llevo, no dormo, penso, tinc idees estratosfèriques de matinada, em gravo notes de veu a la nit”. Això explica, diu, la vida “tan rara” que porta: sense un entorn familiar convencional, sense fills, ni horaris, ni rutines, però amb una vasta xarxa d’amistats que ha anat teixint projecte rere projecte, formada per “gent que dona sentit a tot”.
Indestriables, feina i vida, Danés assumeix que la seva existència és “llastimosament” incompatible amb “una vida normal”, i que sovint el situa en precipicis que el fan reflexionar sobre la dimensió del que fa. Els minuts abans que s’apugi el teló, per exemple, sent que tot perd sentit i gairebé somatitza una inseguretat endèmica: “Penso què collons estic fent, per què he fet sortir tota aquella gent de casa i pagar una entrada per veure una cosa que m’he inventat jo i que no té cap mena de sentit”. És insegur, assegura que no se suporta i, per rematar-ho, el fet de no pertànyer a cap gremi en concret li fa tenir por. L’antídot per a aquests moments d’angoixa superlativa passa per la raó. Hi ha un pensament que ho refreda tot, també aquests patiments extrems i “fins a límits ridículs”. És la idea de ser prescindible: “No som res que no siguin els altres, no salvem vides, i això em relaxa”.
La capacitat de fer canviar les coses
Tot en l’obra de Lluís Danés té significat. Els espectacles que ha ideat per als actes institucionals de la Diada dels dos últims anys han estat un bombardeig esclatant de crítica, reivindicació i protesta. Fugint del cofoisme i de la boniquesa fàcil. Danés és un creador total que recorre al màxim de recursos que té a l’abast per comunicar i fer arribar contingut a l’espectador: la il·luminació, la veu, la música, el moviment, els objectes, el text i les persones. Es tracta de buscar la bellesa i l’emoció, “però sempre a favor de l’ètica, per arribar directament a l’ànima i poder canviar les coses”. I amb això -afirma-és molt rigorós. Creu que la cultura té com a funció estar “al costat bo de les coses”, contra la intolerància i contra el feixisme. “Ha sigut l’única manera de trobar un llenguatge que em servís per expressar-me i per aportar alguna cosa bona a la societat”. Un compromís amb les llibertats i els drets socials i polítics, que exerceix sense necessitat d’enfilar-se a cap pedestal i almenys fins ara, també, sense por a les conseqüències. “És l’única trinxera des de la qual puc fer alguna cosa, i aprofitaré totes les oportunitats de posar-me al servei de les causes que són justes. No puc no fer-ho”. No es considera valent, però tampoc ha tingut mai por a fer denúncia. El tauler de joc, dedueixo, és diàfan: “Hi ha ha gent molt bona i hi ha fills de puta. I tinc molt clar a la banda que estic”.
El Lluís té una dislèxia galopant, detectada massa tard i mai tractada, que li comporta grans limitacions per llegir i per aprendre altres idiomes, però li ha aguditzat altres funcions, primordialment, i encara que sembli contradictori, la comunicativa. No és casual que es dediqui al teatre visual. “No sé fer res més -ho repeteix fins a quatre cops-, i ni tan sols tinc clar si això que faig ho sé fer”. S’aprèn de memòria els textos amb què treballa i fa servir una mena de contorsionisme lingüístic -“controlo les limitacions màgicament”- per comunicar-se. Com el dia que va compartir dinar i sobretaula amb Peter Gabriel -gràcies a ell es dedica a l’espectacle- a Londres, després d’un rodatge per a Amnistia Internacional. El britànic va fer l’esforç de passar-se a l’italià, però Danés assegura que van acabar parlant “un llenguatge universal a través de les vibracions”.
El vermut coincideix amb la preproducció de La Vampira de Barcelona, a poques setmanes de començar el rodatge. Fa anys que té la història d’Enriqueta Martí al cap, i ara per fi li pot donar forma. Serà una pel·lícula “estrambòtica”, rodada íntegrament en decorats, on tot és simbòlic. Una espècie de “ thriller de denúncia” per explicar la història d’una dona, que podria ser la de moltes altres, a la Barcelona del 1911 o la d’avui, que viuen oprimides pel monstre que ha creat la societat. “És la història de moltes dones, una pel·lícula amb la voluntat de militar i d’explicar. Si no, tot plegat no tenia sentit”.
