Els fundadors monàrquics i catalans del Reial Madrid
BarcelonaDesprés dels madrilenys i els bascos, els jugadors catalans són els més nombrosos en la història del Madrid. A més, dos dels tres impulsors del club el 1902, els germans Padrós, eren catalans. I de fet el club es funda a la part de darrere de la seva botiga familiar.
A mitjan segle XIX, a Sitges, els Padrós van fer fortuna en el ram del tèxtil, i es van traslladar a Madrid el 1876, quan Timoteu Padrós, nascut a Barcelona, i la seva dona, Paula Rubió, de Vilafranca del Penedès, es van posar al capdavant d’un negoci de teixits al carrer d’Alcalá, anomenat Al Capricho. Poc s’imaginaven que dos dels seus cinc fills -el Carlos, nascut al municipi de Sarrià abans que fos integrat a Barcelona, i el Juan- acabarien fundant el Reial Madrid el 1902 a la part de darrere d’una botiga que tenia més de 200 treballadors i que s’especialitzava en productes cars, com teles orientals. Algunes teles de la botiga es van arribar a utilitzar per confeccionar els primers uniformes del club.
Els dos primers anys de vida del club el Juan en va ser el president, i es va encarregar d’inscriure’l oficialment. Del 1904 al 1906, en canvi, en va prendre el relleu el seu germà Carlos, que durant la dècada dels anys deu va ser diputat a les Corts amb el Partit Liberal, en presentar-se pel districte d’un altre port, Mataró. Carlos Padrós, que moriria el 1950, va deixar el seu record a Mataró, on un carrer i l’estadi de futbol porten el seu nom. El Juan tampoc va seguir vinculat sempre al Madrid, i després d’una breu presidència de la Federació Espanyola de Futbol es va centrar en els negocis. Juan Padrós, considerat per molts com un home estrany perquè era vegetarià en una època en què pocs ho eren, va morir retirat al poble d’Arenas de San Pedro (Àvila) el 1932, i va donar els seus diners a beneficiència.
Els Padrós formaven part d’aquella generació de joves madrilenys que volien canviar les coses després de la depressió d’Espanya de finals del XIX, amb la pèrdua de les colònies. Eren fills del regeneracionisme. A casa dels Padrós no hi faltaven els llibres de Joaquín Costa, punta de llança del regeneracionisme amb el seu lema “Escuela, despensa y siete llaves para el sepulcro del Cid ”. Molts dels primers jugadors del club havien començat les pràctiques esportives en col·legis de la Institución Libre de Enseñanza, un experiment pedagògic nascut a finals del segle XIX impulsat per catedràtics com Francisco Giner de los Ríos, Gumersindo de Azcárate o Nicolás Salmerón. Eren escoles que, inspirant-se en Europa, apostaven per l’esport com a eina educativa. El club blanc naixia amb un impuls regenerador, però no rupturista. Tots els joves eren monàrquics.
Dels toros al futbol
La majoria de fundadors del Reial Madrid havien jugat a l’Sky, un club nascut el 1897 però no oficialitzat al registre. El 1900, però, alguns membres de l’Sky, com Palacios o els germans Padrós, van escindir-se i van anar primer a jugar al camp de l’Estrada i el 1901 just al costat de la plaça de toros. Segons una de les figures clau en els primers anys del Madrid, Pedro Parages, Palacios va veure la necessitat d’organitzar-se millor i va fomentar la creació d’un nou club ajudat pels dos germans catalans. Així, es reunien en una taverna anomenada La Taurina i organitzaven partits tant a l’entrada com a la sortida dels toros per atreure nous espectadors i jugadors. El primer partit oficial va enfrontar jugadors del Madrid entre ells, amb el Juan de capità d’un dels dos equips i el Carlos d’àrbitre.
Els Padrós i Palacios tenien tanta ambició que van fer picar el mateix rei Alfons XIII. Un dels motius pel qual el Madrid es va registrar oficialment el 1902 va ser per posar-se a les ordres del rei. El 17 de maig del 1902, Alfons de Borbó arribava als 16 anys. Aquesta va ser la data fixada per a la seva cerimònia de coronació, després de 17 anys de regència de la seva mare, Maria Cristina, que curiosament era una dels propietaris dels terrenys que el Madrid havia llogat per jugar a futbol al costat de la plaça de toros (els altres propietaris eren els comtes de Villapadierna). L’arribada del nou rei il·lusionava els regeneracionistes.
I els germans Padrós ho van aprofitar. El Carlos presidia la Federació de Clubs de Madrid i va proposar un partit amb motiu de la coronació d’Alfons XIII entre el Madrid Foot-Ball Club (el futur Reial Madrid) i el New Foot-Ball Club (va guanyar el Madrid per 9-2). La reina Maria Cristina hi va arribar amb el partit començat i en va marxar abans del final, però al nou rei li va agradar i es va fer amic dels Padrós. De fet, va anar a caçar molts anys amb el Carlos. Aquesta amistat gairebé li costa la vida a Padrós el 1936, quan va ser detingut per anarquistes durant la Guerra Civil.
Com que la idea del partit va agradar, els Padrós van ser mes ambiciosos i van crear el Concurso de Madrid, en honor al rei, amb els quatre millors clubs d’Espanya, un torneig que seria un èxit i que es convertiria en la Copa del Rei. El vell Hipòdrom de Madrid, que ja no existeix, va ser el lloc escollit per jugar una Copa que va guanyar el Biscaia -format per jugadors de Bilbao, especialment de l’Athletic- després de derrotar el Barça en una final arbitrada per Carlos Padrós. A les semifinals, per cert, es va jugar el primer Barça-Madrid de la història. Joan Gamper va jugar amb el Barça, però els Padrós ja no jugaven amb el Madrid, un club al qual van afegir anys més tard el títol de Reial.
Els descendents dels Padrós no van ser convidats als actes de celebració del centenari del Madrid.
