El futur de Barcelona? Mimar els residents!

Llegeixo amb interès l’especial de l’ARA del dilluns 16 de maig sobre el futur del turisme. Com a barceloní estic contaminat. ¿Podem gosar mantenir-nos al marge, nosaltres, mortals, si fins i tot una església elegant i sòbria com Santa Maria del Mar (potser va ser una sort la crema del 36) mostrava fins fa poc, amb patètic orgull, un certificat d’excel·lència de TripAdvisor adreçat als seus clients?

1.184 milions de viatgers al món el 2015. 1.800 de cara al 2030. Aquestes són les xifres que hem de gestionar i, francament, ho veig difícil. I pensar a fer-ho activant polítiques enfocades només cap al viatger és pura il·lusió. Quimera. Ubris. Ni especialització, ni desplaçar els turistes als barris més llunyans del centre, ni campanyes de civisme, ni turisme sostenible (la quantitat porta intrínsec el virus de la insostenibilitat). A més a més, recordem que els estats han perdut el control total, suplantats per l’economia col·laborativa (Airbnb, Uber, etc.).

Últimament he estat rumiant, recorrent a les memòries d’infància, a Venècia. Ciutat on la realitat sempre ha estat líquida, molt abans de Baumann, amb el seu conviure amb les marees i amb l’ acqua alta, una rutina quotidiana que ha arribat a plasmar la mateixa manera de pensar dels seus habitants. Aquest món líquid ha fomentat la capacitat d’adaptació dels venecians i ha facilitat la creació de mons paral·lels ben definits, un món dels visitants i un dels residents, l’un al costat de l’altre. A les seves calli e campielli, als seus bacari (per cert, heu anat al Restaurant Bacaro al costat de la Boqueria?), als vaporetti i arreu s’ha instaurat una tendència a donar privilegi al resident. Segurament al principi de manera espontània i no organitzada, tot just reconèixer la dolça cantarella veneciana en la parla dels clients o la presència d’un client més enllà dels habituals tres o quatre dies típics d’una visita a la ciutat (ho explicava també Donna Leon en un Rar de fa poc). Ho pots entendre a l’hora de pagar il conto del ristorante. Aquesta mentalitat de segles s’ha anat institucionalitzant actualment, amb preus diferents en el transport públic, en els museus de la ciutat, en l’accés al wifi públic... ¿Voleu anar al Palazzo Ducale, per exemple? S’han de pagar 19 euros, però si ets resident o nascut al Comune di Venezia no pagues ni un ducato. Wifi? Mínim 5 euros si ets foresto, els d’allà gratis. Transport? Un drama per als turistes. Anar als lavabos públics també té preus distints. Això es pot pal·liar, només una mica, comprant la targeta Venezia Unica (gratuïta per als residents), que ofereix facilitats al visitant. Hi ha una immanent evidència (difícil d’aplicar) de la voluntat de protegir el venecià davant el visitant: és recent la proposta de l’alcalde Brugnaro de fer cues diferents per accedir al transport, un experiment que començarà aquest juny.

Ara tornem a Barcelona. Un reforçament de la figura del resident, en les esferes privada i pública, tindria efectes positius socials i econòmics. Descomptes ben plantejats, dies especials als comerços i museus, facilitats en el transports, representarien un just reconeixement al rol del resident com a ànima de les ciutats. I des d’un punt de vista econòmic pensem que són pocs els negocis que poden viure només dels guiris: tenint en compte l’alta temporalitat de Barcelona, amb mesos fluixos i mesos forts, mimar el resident és cada cop més important. Ara estem fent exactament el contrari, aplicant una política hereva d’aquells anys en què el turista era Mr. Marshall. ¿Sabeu, per exemple, que si sou turistes teniu un 10% de descompte a El Corte Inglés? Equivocat! No ens oblidem dels d’aquí! Quin efecte positiu de màrqueting tindria un dia per als barcelonins en tot el comerç de la ciutat? I als museus? Anar al Museu Picasso, per exemple, per als d’aquí és quasi impossible. ¿Per què no fem que dediqui unes hores només a nosaltres?

Ara bé, en les polítiques que afecten el comerç hem de tenir en compte la normativa Bolkestein, directiva de la Unió Europea que regula els serveis dels mercats interns i que ens ha afectat a tots (sense saber-ho) en els últims anys. Sobre les diferents nacionalitats proclama el principi de no-discriminació entre ciutadanies distintes. No podríem, doncs, posar preus diferents segons la nacionalitat del comprador o usuari del servei. En aquest aspecte la seva interpretació està sent estudiada i segurament pot deixar espai per actuar.

Discriminació positiva a favor dels veïns, doncs! Fins i tot els turistes ho entendran, perquè, no ho oblidem, també els viatgers són residents en alguna galàxia llunyana.