El futur del voltor negre Monfragüe

A la llunyania, un voltor negre canvia de posició amb passos curts. Es va alineant amb el sol, mantenint el perímetre del niu sota una ombra perfecta. Un dels seus pollets, nounat, hi reposa. Ha de protegir-lo d’una calor que li podria ser mortal. Aquest acte d’amor i de compromís conjugal es converteix de sobte en una de les primeres estampes que afloren a Monfragüe. Des del jeep d’un dels guardes forestals, armat amb teleobjectius, prismàtics de llarg abast i walkie-talkies que emeten coordenades, els camins interiors d’aquest Parc Nacional s’assemblen als d’un safari africà. En aquesta època de l’any no hi falten ni el clima, que es tempera quan un núvol cobreix la vall, ni les espècies exòtiques: el voltor negre -resident en algunes parts d’Europa i d’Àsia, des de la península Aràbiga fins al Japó- és un animal protegit que té en aquest racó de la península Ibèrica el seu principal refugi.

Unes 350 parelles nien aquí, i formen la colònia més gran del continent. Gairebé es pot dir que de la seva conservació i cria a Monfragüe en dependrà el seu futur a la resta de l’estat espanyol. En total, segons l’ONG SEO BirdLife, hi ha un màxim de 1.700 parelles a tot Europa, de les quals 1.300 són espanyoles. Moltes, repartides entre els Pirineus i Mallorca, provenen d’Extremadura. Per això, l’empleat que ens acompanya no dubta en fer complir la llei. “Cada dia enxampo algú que s’ha ficat per un sender prohibit. I, quan el multo, es queixa. Si hi diu a tot arreu!”, diu esbufegant, amb una barreja d’impotència, llàstima per les víctimes i orgull d’ambientalista. Gràcies a la seva companyia -i la dels prismàtics- podem observar el ritual del voltor com qui tafaneja per la finestra a veure què fa el veí per dinar.

La seva audàcia a l’hora d’escodrinyar qualsevol moviment a la natura i el seu coneixement d’aquests animals ho fan possible. “Tenim registrades totes les seves llars”, diu, i fa petar la llengua en senyal de satisfacció. A la resta de llocs és més complicat veure voltors negres. Al mirador de la Portilla del Tiétar, per exemple, alguns visitants guaiten el cel fent visera amb les mans per descobrir el vol d’aquests ocells, que passen planant al costat d’altres tipus de carronyers, com els voltors lleonats i els aufranys, i formen una coreografia circular sobre el Tajo, fotogràficament evocadora però més aviat com una mofa exhibicionista de l’ocell. La seva faceta domèstica, als nius -unes estructures d’aproximadament dos metres d’ample per un de base construïdes amb branques a les capçades d’alzines sureres o pins-, s’allunya de l’enrenou humà i crea la paradoxa de tot entorn protegit. En la cura del voltor negre, vital per al desenvolupament de l’espècie, hi concorren dues variables en principi contràries, veient els temps que corren, perquè els pressupostos minven i es genera l’atàvica lluita del mercat contra el paisatge. D’una banda, mantenir la flora i la fauna d’aquest espai implica bandejar tota intervenció artificial. De l’altra, la màxima de la rendibilitat obliga a guanyar turisme per justificar l’esforç econòmic amb finalitats no productives. No obstant això, tots els responsables del parc tenen clar, inclòs el ranger castís que galopa amb el seu totterreny per les muntanyes de Monfragüe com un genet sobre el seu corser, que la supervivència del voltor negre és qüestió alhora de consciència ciutadana i de política.

Des de fa quatre dècades, tots els actors d’aquest paratge privilegiat han lluitat per tenir-ne cura. Primer es va aconseguir que les seves 17.000 hectàrees quedessin protegides sota la denominació legal de parc natural, el 1979. Després, el 1991, el parc va ser declarat zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA). I, finalment, el 2007 va arribar la creació del Parc Nacional i Reserva de la Biosfera d’Extremadura, que va fer pujar fins a 15 el nombre de parcs nacionals a Espanya. En aquesta comunitat autònoma de poc més d’un milió d’habitants regnen el sòl no urbanitzat i la preocupació pels recursos, i Monfragüe n’és una de les joies. Situat al nord -entre Trujillo i Plasència, província de Càceres-, el parc és una icona del voltor negre, tot i que també presumeix de tenir àguiles imperials ibèriques i cigonyes negres, espècies totes dues en perill d’extinció.

“Tenim identificades 225 espècies d’ocells, entre 51 i 52 de mamífers, 14 o 15 d’amfibis i la mateixa quantitat d’espècies de peixos -explica Ángel Rodríguez-, sense comptar els invertebrats, dels quals tenim almenys 470 varietats”. El director del parc des del 1990 es mostra entusiasmat amb la feina de la vintena d’agents forestals que expliquen Monfragüe. “Hi ha unes 350 parelles de voltors negres”, diu aquest enginyer, que s’anomena a ell mateix “ocellaire boig”. “Això converteix Monfragüe en un referent. Però és que, a part, fa possibles uns 200 llocs de treball, més els que generen altres empreses, gairebé 500 en total. El 2017 el nombre de visitants inscrits va ser de prop de 288.000, 12.000 dels quals eren estrangers. Aquestes són les xifres oficials. Comptant els que no es van apuntar al centre, ens devem acostar als 500.000”, afegeix, i explica com ha ressuscitat no només una població d’ocells amenaçada sinó també una zona “deprimida” del mapa. “Ara som capdavanters. Venen de Bulgària i d’altres països per repoblar les seves colònies de voltor negre”, apunta Rodríguez. Però del parc no només se’n beneficien les poblacions d’ocells de països llunyans: els últims voltors negres de la península Ibèrica han sorgit d’aquí, on entre la Junta d’Extremadura, el ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient i altres organismes s’han impulsat projectes d’investigació i de propagació de l’espècie.

La fermesa, l’obstinació i un llarg historial de victòries i decepcions han donat aquests resultats positius però que encara estan exposats a certes amenaces difícils d’erradicar. Quines? Principalment, les que tenen com a protagonista l’ésser humà. “Verins que es col·loquen per a altres ocells, destrucció de nius…”, explica Javier Caldera, director de programes d’espècies protegides de la Junta d’Extremadura. L’expert explica els avenços de Monfragüe tant pel que fa a l’afluència de visitants com a la millora de les comunicacions, l’interès que ha despertat en la gent -no només en els amants dels ocells- i la consolidació del voltor negre.

“El voltor negre està molt circumscrit al sud-oest espanyol, i té algunes característiques que el diferencien de la resta de necròfags o carronyers”, diu Caldera de manera pedagògica. Les espècies carronyeres, anomenades així per la seva alimentació basada en animals morts, inclouen el voltor lleonat, el milà, l’aufrany i el trencalòs. El voltor negre se’n diferencia per la grandària (és una mica més gros, amb una envergadura que arriba als tres metres), perquè captura preses més petites, és més individualista, sol tenir la mateixa parella i sol tornar al mateix niu tota la vida. “Tot i que això últim és una mica un mite -reconeix Caldera-. No és matemàtic. Són com els homes: canvien de companyia i canvien de casa”.

“Es reprodueixen un cop a l’any. El festeig és a mitjans de febrer, i a finals de mes la femella pon un únic ou, que té un desenvolupament molt lent i difícil. Primer calen entre 25 i 45 dies d’incubació, operació en què els dos progenitors s’alternen. Després el pollet s’està tres mesos sense sortir del niu i cal protegir-lo del fred i la calor”, explica l’expert, com si il·lustrés amb teoria l’escena del principi d’aquest text. Un altre factor de risc, fa notar Caldera, és el canvi climàtic: “Hi influeix molt, esclar. Els anys de calor les cries moren desnodrides. Aquest any passat, per exemple, amb tanta pluja i vent, hi ha hagut molts trencaments d’ous”. Les accions que cal fer, en realitat, són poques. Pel que fa a l’emplaçament dels ocells, l’important és impedir la intervenció aliena i arreglar els nius de tant en tant. “A més -afegeix Caldera-, hi ha una xarxa de canyets [llocs on es deixen animals morts perquè els carronyaires s’alimentin], programes de cens i vigilància, un equip que fa el manteniment de les plataformes, algun exemplar que tenim marcat amb transmissors i un pla de cria en captivitat”.

Aquest programa es duu a terme a uns quants quilòmetres de Monfragüe, al centre de recuperació de Los Hornos, als afores del municipi de Sierra de Fuentes, a l’est de Càceres. Com si fóssim als camerinos d’un teatre, aquí es pot veure la cara B del parc. A tocar d’una carretera provincial, un espai acull els exemplars que han patit algun accident o que, per algun motiu, no poden fer vida salvatge. En contraposició a la majestuositat del parc, on els turons formen penya-segats que cauen fins al Tajo o el seu afluent, el Tiétar, a Los Hornos som rere els decorats, al soterrani on no es roden els anuncis però es fabriquen. Aquest estiu passat acollien en aquesta clínica una catorzena de voltors negres. És l’època, asseguren. La calor els ha deshidratat o el cansament els ha impedit trobar prou menjar.

Olga Carmona ens atén un matí de cap de setmana. Després de donar un cop d’ull als ocells que volten pel pati, un recinte amb sostre i tanques metàl·liques, entra a la clínica. Al costat d’un company en pràctiques visita els pacients i revisa el tractament que té prescrit cada un. Hi ha milans reials, garses negres i àguiles calçades. “Alguns són irrecuperables, van a l’UCI”, diu seriosa. El més normal, assenyala Carmona, que fa sis anys que treballa a Los Hornos, és que els arribin cries que no tenen experiència i es perden. “Se’ls fa una anàlisi i, quan cal, si tenen lesions, passen per quiròfan”, continua, col·locant-se els guants de làtex. Ara mateix treuen sang a un voltor negre i li injecten un antibiòtic amb una xeringa que faria por ni que fos per a un paquiderm. Posen música tranquil·la a baix volum. “Els distreu”, diuen els veterinaris. Els miren les pupil·les i el plomatge i després els tornen al seu nou hàbitat, aquest tancat amb olor de galliner.

El procediment és el mateix en tots els centres de recuperació. L’associació Acció pel Món Salvatge (AMUS, per les sigles en castellà) també recull voltors negres de tota la regió. El seu radi d’actuació abasta la província de Badajoz, on aquesta espècie també és freqüent, com a Càceres. Els casos que els arriben, diu Álvaro Guerrero, un dels membres fundadors de l’entitat, responen principalment a exemplars amb escassa o mala alimentació. “Mengen carronya d’origen ramader -diu Guerrero-, en la qual hi ha presència de metalls o de fàrmacs com el diclofenac, un antiinflamatori molt utilitzat a la ramaderia i que és mortal per als ocells que en prenen”. L’expert explica que són espècies molt sensibles i tot els causa estrès. El problema del voltor negre -independentment del canvi climàtic, que ha africanitzat la geografia ibèrica i ha alterat tota la flora i la fauna- ve de temps enrere. “Els anys 70 i 80 Espanya era un cabàs de verí. El voltor i l’aufrany van patir una bona allisada”, diu Guerrero, que explica com ha canviat la situació: “Hi continua havent pressió forestal, encara que s’ha mirat de fer feina de sensibilització”. Amb tot, es mostra positiu: “Som una metapoblació. Generem una xarxa d’artèries que nodreixen altres poblacions. Aquesta és l’única garantia”. Per a ell, com per a la resta de professionals que hem entrevistat, Monfragüe és l’últim bastió de l’espècie. El seu últim reducte.