El futur de Rajoy i els mals enquistats des del congrés del 2008

Cap de PolíticaLa premsa de Madrid comença a especular amb la idea que Mariano Rajoy faci un pas enrere i cedeixi el pas perquè sigui algú altre del PP, amb més sintonia personal amb Pedro Sánchez, qui opti a la investidura. Avís: el líder del PP presumeix de no fer mai cas als suggeriments dels diaris. Una autoproclamada independència que té una data fundacional: el congrés popular de València del 2008, quan Rajoy trenca amb la vella guàrdia aznarista, amb l’expresident evidenciant la tensió davant les càmeres.

Per desfer-se de la tutela del seu padrí polític -i resistir al despatx principal del carrer Génova després de dues derrotes a les generals- Rajoy va tenir en el PP valencià l’àncora principal. Les fotografies somrients amb Francisco Camps i Rita Barberá contrastaven amb els intents fallits de l’entorn d’Esperanza Aguirre per vertebrar una alternativa a l’oficialisme. Ara els casos de presumpta corrupció que han dinamitat el partit al País Valencià són -a ulls de l’oposició- el principal llast del president en funcions per liderar un programa reformista, que tingui en les polítiques de regeneració democràtica un dels eixos imprescindibles. En aquell congrés, la direcció va situar Luis Bárcenas com a tresorer de la formació. Rajoy és ostatge dels socis que va triar.

Ponts inexistents

Aquelles aliances internes han tingut rèpliques posteriors -com el famós SMS d’ànims de Rajoy a Bárcenas- que torpedinen la gran coalició somiada per l’establishmentespanyol. Les acusacions que li va llançar Pedro Sánchez al cara a cara durant la campanya del 20-D fan que sigui impensable un govern de coalició entre els dos polítics.

A més, a la legislatura 2008-2011, reforçat després de guanyar el pols a l’aznarisme, el líder del PP va optar per una política de terra cremada en les relacions amb el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero, que aleshores governava. Aquella oposició implacable ha tingut continuïtat un cop a la Moncloa, amb una majoria absoluta que ha aplicat el rodet, sense pensar en la necessitat de suports més endavant. I ara el partit que va guanyar les eleccions (més de 7 milions de vots) es veu incapaç de trobar aliats que li permetin formar un govern ampli de centre-dreta. L’immobilisme polític davant el procés català i el debat territorial hi té també un pes important.

Però quin al·licient pot tenir Rajoy per fer un pas enrere? Pot ser l’única via per salvar els pilars del projecte polític que va començar a rodar aquell 2008 a València, decidint ell el seu successor o successora i controlant els tempos d’una refundació que arribarà més aviat que no pas tard.