L'autocensura i els óssos massa amorosos
EscriptorFa tres lustres, quan alguns repetien que Espanya anava bé, vaig dir en un fòrum literari que observava cada vegada més autocensura en l'escriptura, i un dels meus col·legues va respondre, efervescent, que d'això res. Jo venia d'encaixar una bona pallissa a Canàries a causa d'un llibre de viatges en què, entre altres coses, assenyalava el perill de construir hotels i apartaments a prop del mar en zones sísmicament actives. Els periodistes, el gremi d'hostaleria, l'"opinió pública" –representada per nombroses cartes dels lectors– i els polítics, en aquest ordre, van participar en una genuïna estomacada pre-Twitter que va animar el consistori canari a demanar la retirada del llibre de les prestatgeries. La meva editorial del moment va respondre amb dignitat i el llibre va seguir a la venda però l'experiència em va ensenyar un parell de coses sobre els límits de la llibertat d'expressió a Espanya.
També era l'època en què diversos joves escriptors van proclamar la seva renúncia al realisme, saturats, deien, de periodisme i política mentre, d'altra banda, el gènere negre –el mateix que va triomfar durant el maccarthisme nord-americà, a la Cuba de Castro o a Rússia– s'enlairava aquí a tot drap, començant per Barcelona. Indicadors tots dos que els autors maniobraven per, com a mínim, evitar-se problemes. Però quan algú insinuava la paraula 'autocensura' –i ja no diguem 'censura'– molts dels possibles implicats responien que d'això res.
Ha passat el temps, i la crisi econòmica i la qüestió catalana han augmentat la pressió sobre uns creadors que, històricament, han estat claus per armar el relat de la seva època. Els artistes formen part del carrer, i l'expliquen. Sovint les seves obres són el filtre que ajuda a articular plàsticament un discurs comú, si bé des del passat 1-O ha estat fàcil preguntar on era l'art. I on l'artista. D'una banda, un any és poc temps per crear segons què. De l'altra, la tensió ha condicionat moltes accions.
Per aquest motiu, entre tots els debats plantejats, crida l'atenció l'absència d'un que sembla decisiu per avaluar la salut social: ¿quines són les conseqüències de tot això en l'art? Quin tipus d'obres s'estan creant? Què expliquen? De quina manera?
Quan tant es parla de cultura, gairebé acotant aquest concepte a la llengua, tindria sentit ampliar la perspectiva i posar el focus en l'obra de la gent que està destil·lant l'atmosfera d'una manera que la compromet de manera molt directa. Jugar-se el crèdit i els diners sense escuts i en solitari, tractar de mantenir la independència evitant la temible abraçada de l'ós dels partits polítics (i altres encarnacions del poder) i fer llibres, quadres, cançons, escultures, pel·lícules, representacions estupendes que puguin no satisfer ideològicament ningú té el mèrit del pensament (més o menys) lliure. Que aquestes obres proliferin és al que qualsevol societat sana hauria d'aspirar. Així que, parlem d'art.
En temps regirats, combinar elegància, humor i fuetades és una estimulant raresa i, alhora, una bona manera de fer forat enmig del rebombori. Crida l'atenció que les tres qualitats coincideixin en una novel·la i un llibre de fotografies publicats recentment, i que tots dos els protagonitzi l'exrei.
A 'El asesino tímido' Clara Usón ha articulat una ficció especulativa basada en fets d'allò més reals sobre fins a quin punt Joan Carles, que en edat adulta ja es va deslliurar de ser jutjat per haver matat el seu germà menor gràcies a un pacte entre dictadors (Franco i Salazar), va poder també estar implicat en el "suïcidi" de la joveníssima i prometedora actriu Sandra Mozarowsky, que, segons els rumors més ben fundats de l'època, va ser una de les seves amants.
Usón combina humor anglès amb 'retranca' espanyola i penetració psicològica txekhoviana per signar una de les novel·les més excèntriques i fascinants del paisatge literari actual, tan moderna com perdurable. Una obra que qüestiona la decència de Joan Carles (i companyia) des de molt més enllà de la caça d'elefants o les corrupteles econòmiques.
'My kingdom' és la memorable aportació de l'indomable fotògraf Txema Salvans, que contraposa extractes de discursos reials amb imatges en blanc i negre de l'Espanya ultrareal de les fàbriques a peu de riu, els aparthotels i els immobles apinyats que milions d'individus han interioritzat com a part de la seva normalitat. El simple contrast de paraules i imatges resumeixen l'ampul·lositat, la falsedat i la llunyania que hi ha entre aquell Lector de Discursos i la majoria dels altres. I, esclar, fa pensar en com es comporta el seu fill quan algú discrepa amb ell.
Salvans i Usón formen part d'aquesta mena d'artistes que en el seu dia van domar l'autocensura i, quan veuen un ós obrir els braços, encara són capaços de dir: "No, gràcies".