Anatomia d'un acord

AdvocadaLa notícia dels escrits de la Fiscalia persistint en l’acusació per rebel·lió ha fet evident que els mesos precedents, en què la política i el judici s’han entrellaçat en reunions, negociacions i pretensions d’acord, han resultat en termes objectius un fracàs. Aquest fracàs està repercutint, una vegada més, en la imatge exterior de la democràcia espanyola, que es ressent de la seva inconsistent gestió de la qüestió territorial a Catalunya i, especialment, de l’ombra allargada del franquisme en l’actuació de les altes esferes judicials.

La política de l’acord va començar amb els suport de Sánchez al govern. Els partits independentistes al Congrés van albirar que l’escenari amb els socialistes no seria el mateix que amb els del PP i que la repressió canviaria substancialment. L’escenari de negociacions va incloure també una conversa transcendent entre el president Puigdemont i Pablo Iglesias, on el primer no es va oposar a donar suport a Sánchez. Els gestos formals de cordialitat amb el president Torra a la Moncloa van fer creure en una bilateralitat seriosa, i el viatge del president del govern espanyol al Canadà, país que va pactar els referèndums al Quebec, semblava que podia comportar un nou escenari polític i jurídic.

L’escrit de Fiscalia ha situat de nou l’escenari polític en el judici als líders i polítics catalans empresonats, i als que resistint a l’exili han de digerir les immorals acusacions que diuen que res d’això no passaria si ells haguessin tornat. Aquesta afirmació, més enllà dels seus objectius polítics, és insostenible intel·lectualment. L’empresonament dels polítics que van continuar en política, a diferència dels que no ho han fet, posa en relleu que el que pretén aquest judici és penalitzar la defensa de l’independentisme en l’esfera parlamentària. Les conseqüències d’aquesta constatació tenen un abast polític i democràtic, i afecten la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, com ha assenyalat molt bé de manera genèrica la cancellera Angela Merkel en declaracions en què advertia de la deriva d’alguns estats europeus, entre els quals implícitament incloïa Espanya.

Una altra evidència de les justificacions erràtiques i contradictòries de l'escrit de la Fiscalia és que s’ha penalitzat l’1 d’Octubre i pràcticament no es parla de la DUI. De fet, el manteniment de la petició de set anys de presó per a Santi Vila, que no va subscriure la declaració i va renunciar a l’escó el dia abans, posa de manifest que en el cas que s’haguessin convocat eleccions per revalidar el resultat de l’1 d’Octubre, opció escollida pel president Puigdemont inicialment, la repressió actual probablement seria la mateixa.

El calendari repressiu va començar amb l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i ha avançat com un tanc.

És possible que, des del càlcul polític, no obligar la Fiscalia a un canvi jurídic i, per tant, renunciar al suport dels independentistes als pressupostos, no comporti per a Sánchez cap desgast, més enllà d’allunyar-lo de Podem i afeblir amb això un gir en les polítiques socials i econòmiques. El càlcul, però, és molt arriscat si Podem, que defensa el referèndum a Catalunya, i s’ha esforçat perquè s'assolís un acord polític, se sent utilitzat i es planteja també trencar el suport a Sánchez. Tampoc es pot menystenir la feblesa que ha demostrat el president del govern espanyol en la seva posició executiva jeràrquica segons l’Estatut de la Fiscalia. La independència judicial es demostra en temes com la corrupció, però no validant un ministeri fiscal que acusa per rebel·lió quan els membres del govern diuen que no n’hi va haver. La ruptura entre el govern català i l’espanyol serà molt difícil de gestionar, malgrat que encara calgui política activa i diàleg permanent.

En aquest context és preocupant que algunes defenses jurídiques confiïn en pactes durant el procediment que rebaixin penes, o en la imparcialitat de la justícia, i que descartin en termes absoluts la jurisdicció europea. D'una banda, això implica que potser existeixen acords polítics i, de l'altra, fa evident la renúncia a eines jurídiques que ofereix l’ordenament jurídic i el dret, i que sens dubte són la força que tenim per defensar els drets vulnerats. Acudir al Tribunal d’Estrasburg mai pot ser interpretat com una amenaça, és una garantia.

Aquest és un procediment que afecta l''itinere' polític dels darrers deu anys, que implica no perdre el sentit en l’exigència d'un referèndum i tots els esforços que la gent va fer per arribar a l’1 d’Octubre. La solució haurà de ser política, i només es podrà donar si es treu la política d’aquest ignominiós procediment.