El bon govern del Covid-19

La gestió de la pandèmia ens ha agafat totalment desprevinguts, especialment als polítics governants, aquí i allà, que són els que estan passant l’autèntic test de l’eficàcia i de la competència en la gestió d’un escenari complex, dramàtic, incert. La descentralització tardana de les compres de subministraments sanitaris, la manca de garanties d’algunes comandes (com els tests ràpids), la coordinació, que no centralització, de la crisi amb les comunitats autònomes, la presa de decisions basades en epidemiòlegs de prestigi, la capacitat d’escolta mútua, en definitiva, la humilitat, a poc a poc s’estan obrint camí en els escenaris polítics, per davant de la intransigència o combats electorals. El sistema sanitari a Espanya està basat en una clara opció descentralitzadora i cada model ha anat orientant diverses polítiques que han construït sistemes sanitaris diferents. És poc racional que en moments de màxima emergència no es donés un vot de confiança al màxim desplegament competencial, com ha fet Angela Merkel amb el sistema federal, i que, per tant, qüestions relatives a l’abastament urgent dels mitjans de prevenció, diagnòstic o respiració assistida hagin trigat tant. La burocràcia potser no és l’excusa.

Tan necessari és reconèixer la immensa pressió i responsabilitat dels líders actuals, davant la qual ningú pot estar preparat, i agrair l'extraordinari esforç, com poder o, millor, haver de posar l’èmfasi en aquells factors que aquesta pandèmia global està posant de manifest.

La primera evidència és que la cosa pública, al segle XXI, malgrat la crisi democràtica, i la desafecció dels ciutadans davant la política, segueix sent el pilar de referència. La columna que ha de sostenir les anomenades polítiques públiques essencials, regulatòries, de gestió, està tornant a ser dimensionada. La segona és que les designacions polítiques d’alts càrrecs s’haurien de regir molt més per criteris d’especialització tècnica, llargues trajectòries i competència acreditada, que no pas per carnets de partits. I aquests dies veiem qui funciona i qui no. La gestió pública, tant en situacions com la d’ara com en el dia a dia, ha d’estar en mans dels millors, tant en competència com en defensa de l’interès general. Els que són capaços de liderar dotant-se del millor criteri executiu, dels millors equips, i de coneixement. Aquests dies no estan fallant persones, està fallant el mètode de governança i les regles del joc de qui, com i per què es produeixen designacions de ministres, consellers, alts càrrecs, directius, en què, amb escasses excepcions, ens trobem professionals de la política, recents o antics, que estan sobrepassats per falta d’experiència. Aquestes designacions es van intentar regular quan en les lleis de transparència es va fer obligatòria la publicació dels currículums. I, malauradament, els partits polítics, fins ara, en general no han escarmentat. També és cert que la confortabilitat del sector privat, tant en retribucions com amb menys exposició pública, fa que els gestors polítics i públics amb experiència competitiva hagin de ser també vocacionals. Els que hem tingut i tenim l’oportunitat de venir del sector privat i assolir responsabilitats públiques coneixem bé l’univers intern dels serveis públics i les dificultats de prioritzar eficiència a burocràcia, o interessos partidistes en alguns casos, però també sentim el privilegi de connectar amb la missió de servir a l’interès general, de conèixer el valor de milers de funcionaris públics que dia a dia, i de forma anònima, sostenen l’educació, la salut, els tràmits administratius, la seguretat, la mobilitat, les telecomunicacions, els subministrament energètics. La pandèmia està humanitzant la gestió pública, i els aplaudiments nocturns diaris són un batec del cor de la justícia social com a aspiració permanent de la res publica i la fraternitat, i sobretot el reconeixement als treballadors i treballadores quotidians, aquells a qui George Orwell els va depositar el tresor de la “decència comuna”.

Una tercera evidencia és que l’obligació d’honestedat i transparència en la col·laboració público-privada establerta en les directives europees ha vingut per quedar-se. La gestió de compra de subministraments, o la creació de nous dispositius sanitaris, amb criteris de celeritat i emergència mantenen les exigències d’ètica pública i de potenciació de les pimes del territori. Aquesta crisi no pot permetre especulacions econòmiques, tràfic d’influències o sobre preus, i serà quan passi tot que es podrà saber a qui i com han arribat els diners. La prioritat ara és salvar vides, fer respiradors eficaços, reduir el risc de contagi, mantenir els serveis de menjador, dotar a tothom de mitjans de prevenció i tests. També haurem de saber per què s’ha trigat en algunes comandes, o com s’ha discriminat. El retiment de comptes no s’atura. Segur que l’anàlisi posterior permetrà en termes de millora construir nous procediments. La necessitat dramàtica de recursos és compatible amb criteris executius honrats, i sabem que és en temps de guerra quan alguns es fan rics, i d’altres es lliuren a l'altruisme més heroic i desinteressat. A Catalunya està passant.

La quarta evidència és que el segle XXI compta amb una ciutadania madura, informada, responsable i solidària. Sobreviurem al Covid-19, millors com a humanitat i com a planeta. Ens haurem de readaptar, i la malaltia i el dolor també transformaran les formes de poder i el sistema econòmic. Ara per ara, la reflexió ens obliga a fer un gran agraïment a tots els qui, dia a dia, vetllen per tots nosaltres, com deia el doctor Moisès Broggi: aquí al planeta Terra. I amb “novedades en el frente”, malauradament, o no.