Dret i política

Luigi Ferrajoli, eminent jurista italià i inspirador del corrent del garantisme jurídic, que defensa l’ús equànime del dret i de la justícia, va establir que la base de l’acció de la justícia és reequilibrar els drets fonamentals dels ciutadans en relació a l’exercici del poder. Va escriure fa molts anys el que per a molts juristes és el manual de capçalera: Dret i raó. Hi destaca la necessitat d’atorgar als tribunals de justícia una dimensió de garantia secundària; això implica que la política, l’executiu, té la gran responsabilitat d’assolir el rol de garantia primària. La tensió actual en el conflicte entre l’estat espanyol i Catalunya ha conduït la pretesa resolució de la situació a un escenari enredat, confús i clarament desesperat. Ara ja és el Tribunal Suprem el que haurà de centralitzar la causa, definida pel delicte de conspiració i tramitada per un ponent que va ser president de l’Audiència Provincial de Barcelona. Esperem que aquest factor de proximitat compensi les grans expectatives acusatòries de la fiscalia i que davant les eleccions del 21 de desembre, acceptades per tots, l’eix retorni al camí del qual mai hauria d’haver sortit -la política de les urnes-, que es respecti el resultat i que es dilueixi un procediment penal que mai s’hauria d’haver impulsat. De moment, des de la inconstitucionalitat de l’Estatut i la llei de consultes i el processament pel 9-N fins a la repressió de l’1-O, sembla que aquella garantia primària democràtica per la qual aposta Ferrajoli, i que recau en la política, l’Estat l’ha abandonat absolutament. Certament la política catalana ha gestat més un escenari de resistència democràtica que d’alta política, sobretot en l’escenificació dirigida a formalitzar el conflicte internacional més que no a fer comprensibles per a la majoria de la ciutadania els diversos moviments polítics. L’episodi de desautoritzar el president Puigdemont en la convocatòria d’eleccions pot significar una factura i una fractura importants.

Sense entrar en qualificatius de com s’han fet les coses en terreny propi ni a valorar els immensos errors d’una unitat de partits a Junts pel Sí molt forçada i poc lleial, dues paraules, complexitat i paradoxa, descriuen la realitat inquietant en què estem pràcticament submergits i que ens porta a emocions entrecreuades. Raó i emocions no són exactament dues cares de la mateixa moneda en els darrers episodis del Procés, amb tantes contradiccions, manques de veritats i, òbviament, tanta dificultat política. La complexitat, però, havia de venir de la impossibilitat inherent d’exercir el dret a decidir o a l’autodeterminació i de trobar els camins jurídics i polítics adequats davant la negativa de l’Estat. L’1 d’octubre va significar el gran èxit de la força de la gent. Però pretendre que aquesta força de la gent havia de ser interpretada de forma indiscutible com un principi democràtic fet amb les garanties mínimes pel que fa al recompte i a les persones que no van participar-hi, tal com van dir els observadors internacionals, no és una valoració responsable per desenvolupar el gran anhel d’alguns d’una Catalunya independent.

Més enllà de la legalitat o no del referèndum de l’1 d’octubre, que la mateixa Constitució de forma material encabeix en el pluralisme polític i en el seu article 92, el que va aportar el referèndum és l’expressió social d’una gran implicació comunitària i la consolidació d’una agenda internacional. En aquest sentit, la indispensable permanència del president Puigdemont a Brussel·les, amb l’agressió del 155, genera una línia de continuïtat necessària institucionalment que permetrà el debat jurídic sobre l’estat espanyol i les garanties del pluralisme polític efectiu. És a dir, sobre el fet independentista versus el dret penal en el marc de la possible tramitació judicial de l’extradició.

L’advocat del president, un excel·lent jurista, sap que no es pot aplicar l’euroordre, que és un lliurament més ràpid de cooperació judicial europea, ja que no està prevista per a cap dels delictes que s’imputen. També sap que la institució de l’asil, en aplicació del Conveni Internacional de Protecció, es pot instar en qualsevol moment. Per tant, si les condicions de la reacció de la jurisdicció espanyola en matèria de mesures cautelars a persones que compareixen avui voluntàriament i amb presumpció d’innocència comporten presó, les garanties d’un judici just s’estrenyen perillosament fins a reunir els requisits per a la institució de l’asil. No es pot obviar que tots els acusats ho són en qualitat de representants democràtics i, per tant, expressió única de la sobirania popular, terra ètica de la democràcia. El judici a la democràcia espanyola està en marxa.