Lluitar contra la injustícia

“Ens vam limitar a fer sortir a la superfície una tensió oculta que es trobava en estat latent des de molt abans. La vam treure a la llum, perquè així es pot veure i actuar en conseqüència. La injustícia ha d’exposar-se, amb tota la tensió que aquesta exposició crea, a la llum de la consciència humana i l’aire de l’opinió publica si és que existeix el desig de superar-la” Martin Luther King

A nivell internacional ja ha caigut la màscara de la pretesa democràcia espanyola, que ens ha fet creure que el pluralisme polític era possible amb la Constitució del 78. L’Espanya de l’Audiència Nacional i de l’intervencionisme sense legalitat ni legitimitat ara és una ombra fosca que tot ho cobreix. L’anunci del duríssim 155, posterior a les presons de Sànchez i Cuixart i la persecució de Trapero, ha fet que l’escalada del conflicte, el patiment individual i col·lectiu i, sobretot, el balanç del context evolutiu en què ens movem a Catalunya puguin justificar un esforç de readaptació o, si més no, una necessitat de centrar els objectius i blindar-los. La gran responsabilitat de les decisions dels propers dies recau en el president del Govern i el conjunt de forces sobiranistes; per tant, és evident que des d’una tribuna d’opinió no es poden recomanar receptes màgiques ni tampoc establir ultimàtums. Entre altres coses perquè ens falta molta informació. Crec que els hem d’oferir dues premisses: absoluta confiança en el seu propòsit i total llibertat per decidir ara el que sigui més intel·ligent i útil per al nostre objectiu de país. Em sento profundament llunyana dels que, davant la gran complexitat del moment, gosen imposar la DUI com a posició única, sense obrir el ventall de reflexions necessàries i que molts en privat reconeixen. No vull un país ni una República Catalana on els que som independentistes no ens puguem expressar amb tota llibertat pel risc de ser titllats de traïdors o covards només perquè sortim del llindar establert pel que es pretén donar com a camí hegemònic. Tampoc vull un país on persones no independentistes i de gran talent com Isabel Coixet es vegin qüestionades per la seva manera de veure les coses. Els grans valors del moviment sobiranista i entorn del referèndum de l’1 d’octubre, que ara l’Estat ens està fent pagar tan car, eren el respecte, l’harmonia i la llibertat de pensament i posició política. Per això som demòcrates i per això volem votar. Per això vàrem votar. I aquest és un patrimoni que hauríem de saber blindar per molta ràbia o indignació que la situació actual ens provoqui. Si més no per respecte als ara empresonats, que ens demanen aquests valors des de dins.

Fa uns dies vaig llegir amb molt d’interès els arguments exposats per l’editor d’aquest diari en un article en què plantejava el perquè d’algunes decisions i posicions sobre els riscos de la DUI i l’actual moment polític. Més enllà del fet que l’argumentari em va fer pensar, em va impactar per dues raons. La primera, pel fet que l’article estava dirigit al seu fill, amb la certesa que és el sentit de responsabilitat cap al futur del nostre país el que ha de guiar, amb coratge i determinació, el nostre camí i les decisions que cal prendre. L’altra raó per què em va impactar van ser les dures crítiques que van venir de determinats sectors contra una posició legítima, expressada per un empresari que, des del compromís absolut amb el nostre país i la seva independència, va decidir, amb altres, tirar endavant un diari de país i per al país. Aquesta prova del cotó fluix és un virus letal per al nostre futur, i posa el risc de sectarisme a la cantonada. Crec que vivim moments en què tenim l’obligació d’arriscar-nos per afavorir al màxim la reflexió, la crítica, la confiança i la racionalitat, elements indispensables en el procés de presa decisió que s’apropa. I també de defensar públicament el que pensa diferent.

La gravetat i el drama del context repressiu que vivim a Catalunya ens porten a la indignació, la impotència i la ràbia que sentim tots. Però la decisió que cal prendre entre DUI i eleccions nostres, fortes, de defensa de les nostres institucions, és rellevant. Si es produeix el 155 i s’imposa per la força, tots els diputats sobiranistes haurien de dimitir i no secundar el teatre de titelles que es pretén imposar. És un escenari inviable i de ruptura a tots els efectes. I irreparable per molt de temps. No sabem si és evitable però ens hem d’elevar cap a una jugada impecable.

Cada vespre i cada matí evoco els rostres dels dos homes bons que són privats de llibertat, segurament en part com a ostatges civils innocents, i aquests rostres són l’evidència de tot el que hem guanyat. Però els vull lliures. El coratge no es demostra posant el cap perquè caigui la guillotina. La lluita contra la injustícia la guanya el que persisteix de manera intel·ligent. Que no ens guanyin ni l’orgull ni la ràbia. Com deia Ferrater Mora, que no ens guanyi l’embriaguesa que implica pèrdua de lucidesa i de la consciència. Tot riu s’adapta al medi per arribar al mar.