Les presons del covid-19
Fa uns dies la consellera de Justícia va titllar de “coaccions” als funcionaris –que els impedien el lliure desenvolupament de la seva feina– unes declaracions injustificables del Suprem en què l’alt tribunal avisava de possible prevaricació si s’excarcerava els líders independentistes durant el confinament. El Suprem no ha desaprofitat el moment actual per tornar a impedir qualsevol possibilitat de retorn a la justícia pel que fa als presos polítics. A més, amb el seu comunicat, ha complicat enormement la presa de decisions en política penitenciària per a la resta de població empresonada, paralitzant un abordatge més determinat en el marc de la legalitat penitenciària i totes les possibilitats de reacció que aquesta ofereix davant l’escenari extraordinari de la pandèmia.
La conselleria de Justícia, tot i les amenaces, va mantenir el criteri de cedir el protagonisme de la decisió a les juntes de tractament dels centres, que, en cas de ser efectivament coaccionades, no haurien de ser dipositàries de cap tipus de decisió. En rigor, la decisió sobre un confinament domiciliari per a tots aquells presos que estan en règim de compliment en semillibertat (això és, de l’article 100.2 o en tercer grau) podria i hauria de ser adoptada pel departament en les seves funcions regimentals. En primer lloc, perquè la valoració tractamental individualitzada es va efectuar en el moment que es va acordar la semillibertat. En segon lloc, perquè el confinament domiciliari tancat és com un trasllat de centre penitenciari, que és una competència en la qual les juntes de tractament no intervenen. En tercer lloc, perquè l’excepcionalitat amb què s’ha resolt en un primer moment l’impacte de la pandèmia, només en clau jurídica, ha comportat una regressió i una paralització del règim consolidat dels penats, amb la contradicció posterior que representa que ara alguns surtin a treballar i tornin a dormir a la presó. La decisió d'interrompre el contacte amb l’exterior, que és la més perjudicial per als interns, les internes i les seves famílies, contradiu la consolidació del tractament, i no té evident justificació legal. L’excepcionalitat permetria una mesura com el confinament domiciliari tancat, amb garanties de control policial aleatori i amb l’afegit que, si fos incomplert, es cometria el delicte de trencament de la condemna.
Els requeriments que els organismes internacionals i les entitats de drets humans encapçalades per l’Observatori del Sistema Penal estan fent de forma insistent en aquesta direcció haurien de ser atesos de forma urgent, i per això res millor que fer memòria de per què la Generalitat gestiona les presons.
La reforma penitenciària de la Transició va ser la primera llei constitucional 1/79, impulsada per l’advocat i diputat basc Juan María Bandrés. Donava sortida a la injustícia que suposava que amb l’amnistia política els presos socials fruit de la pobresa i el franquisme es quedessin a la presó. Un reglament de l’any 1996 va obrir la porta a la flexibilització del règim en semillibertat acollint el concepte legislatiu que diu que el compliment de privació de llibertat és privació de llibertat de mobilitat i no haver d’estar tancat entre murs i dins les cel·les.
Catalunya és l’única comunitat autònoma que té competència penitenciària. La va demanar el president Pujol durant la Transició, sabent que era una competència de gestió complexa i poc popular, i que no portaria mai èxits polítics sinó problemes assegurats. Segurament el seu pas per la Model com a pres polític el va a portar a tenir una sensibilitat amb la vida penitenciària que va fer que es decantés per no desatendre-la. El model penitenciari català es va erigir, sobretot als anys 90, en un referent pioner en la promoció del compliment orientat a la reinserció, i a la visió humanitària de la pena. Seria possible, doncs, que ara, com han fet molts països del món i alguns estats federats als EUA, davant el confinament penitenciari es promogués la màxima excarceració amb les garanties jurídiques necessàries.
Tornem a l’esperit legislatiu, que no és altre que el dels drets humans. Tornem a creure en les nostres possibilitats d’innovar en polítiques públiques en un moment en què la reacció d’excepcionalitat davant el covid-19 ha fet tolerables controls d’ubicació, confinaments d’infants, centralització, privació d’acompanyament als morts… Tot mesures impensables fa dos mesos, extraordinàries. I igual d’extraordinària pot ser la gestió penitenciària si posem per davant els drets humans de totes les persones privades de llibertat, les seves famílies i els treballadors dels centre. Confinament domiciliari per a tots els que gaudeixin de semillibertat. I si algú ha d’esmenar la plana al govern de la Generalitat, ja vindrà la batalla. El dret penitenciari ens acompanya, i la justícia ho exigeix.