Gemma Nierga: “Cuixart em va dir: «Si fos el president ja no us agradaria»”

De qui va ser la idea d’aquest llibre?

D’en Jordi Cuixart. Em va venir a buscar en Marcel Mauri de part seva i jo hi vaig anar preguntant-me: “Què deu voler de mi?” Perquè ni he format part del moviment independentista, ni he tractat l’actualitat política. Vaig contestar: “Voleu dir que soc la persona?”

I devies tenir una mica de por per les conseqüències.

Sí, molta. Bé, tenia tanta por que em vaig aixecar d’aquell cafè pensant que no faria el llibre, i no en vaig parlar amb ningú. Hi ha hagut moments del Procés que m’ha fet por moure’m. Perquè sí, he sigut covarda i em feien por les crítiques, i dir alguna cosa que ferís sentiments de gent tan estimada com la meva família. I vaig posar excuses: “És que estic fent La Marató de TV3...” Quan em vaig adonar que estava dient que no per por, vaig enviar un whatsapp al meu marit: “ José, quiero hacer este libro. ¿Tú qué crees? ” “ Que tienes que hacerlo ”. Vaig dir-li: “ Si tú lo ves, lo hago ”. El meu marit és de Còrdova i a casa en parlem molt, de tot això.

Doncs ja vas anticipar el principal missatge d’en Cuixart: “Ens hem de treure de sobre la por”.

Sí, ens hem de treure de sobre la por perquè ens ha deixat paralitzats. La por de potser mig Catalunya que no anava a les manifestacions i veia com el seu veí de dalt sí que hi anava i es quedava a casa amb aquella sensació de “Soc diferent de tota la gent que m’envolta”. En Cuixart diu: “Ara no tinc por de res”, i això que la seva mare em va explicar que havia estat un nen poruc, “que no podia dormir sol”. Quan li vaig preguntar si tenia tanta por, un dia se’m va posar a plorar. I en aquell moment el vidre que ens separava es feia molt alt perquè no podia tocar-lo.

Una entrevista sense ni tocar l’entrevistat.

L’últim dia un funcionari ens va obrir una ranura, tot just per passar un full, i ens vam tocar un dit. L’Eva Piquer, que ha editat el llibre, quan va llegir aquesta escena del dit (qui conegui l’Eva Piquer sabrà que és una dona dura) em va dir: “Dona, però això no ho podem posar”. Potser perquè demostrava un excés de tendresa que un periodista no es pot permetre. I el problema és que la presó convida a abraçar a qui tens al davant.

Tu que has entrevistat milers de persones i tens traça per escoltar, què té en Cuixart?

Una barreja de fragilitat i ingenuïtat que el fa ser de ferro. Es comunica amb una sinceritat que et desarma. No hi veus un doble fons, veus uns ulls transparents, somrients, que són els mateixos ulls que jo veia davant del Tribunal Suprem. Aquell somriure de la perplexitat de dir: “Però què m’esteu preguntant?” Hi veig veritat cent per cent. No amaga res, potser perquè té el convenciment de no entrar en política. Li vaig preguntar: “Ets el proper president de la Generalitat?” I va dir que no: “És que llavors no us agradaria”.

De tot el que no ha amagat, què és el que t’ha colpit més?

A veure si ho dic que s’entengui bé: aquest amor per Espanya. Quan ell diu: “Soc independentista però m’agraden els espanyols”. Allò de “ soy hijo de murciana ”.

Amb la Txell Bonet hi has parlat?

La primera visita meva a Lledoners és amb ella. Me’n vaig al barri de Gràcia a buscar-los, apareix la Txell, molt forta, organitzant: l’Amat aquí, la cadireta allà. Vam parlar molt, molt. Arribem a la presó i al passar pel detector de metalls li va sonar un pintallavis. “L’has de deixar a la taquilla”. I el va treure i es va pintar. En un entorn antipàtic, hostil, va pintar-se els llavis. Fan molt l’un per l’altre.

Quina rebuda ha tingut el llibre a Madrid?

He fet una entrevista amb l’Antonio García Ferreras. Poca cosa més. On he notat que hi ha molt interès pel llibre és al País Basc. La presentació de Madrid la van fer el García Ferreras i l’Évole, a petició del Jordi Cuixart, i jo hi vaig posar la Pepa Bueno. Va venir molta gent, en un ambient molt càlid i respectuós, fins i tot en algun moment es va sentir: “Que voten, se soluciona ”. Hi ha una part de Madrid que està a favor del diàleg. També han aparegut articles del tipus: “Estan blanquejant la figura d’un home per a qui demanen 50 anys”.

Aquest mig Madrid que tu dius que existeix, però que a Catalunya no el sentim, per què no parla?

Potser perquè està disgustat amb part de l’independentisme. Un dia li dic a en Cuixart: “És que vosaltres...” Va ser l’única vegada que es va posar molt seriós. “No em tornis a dir vosaltres. Qui són els vosaltres?” Vaig dir: “Els independentistes”. “Gemma, no hi ha un nosaltres i un vosaltres, no ho tornis a dir”. Potser a Madrid hi ha una part que ha vist l’independentisme més antipàtic i s’ha sentit no estimat. Esclar que hi ha gent que diu “ a estos catalanes que los metan en la cárcel ”, però ¿no ens fem més favor parlant de la gent que intenta acostar-se a nosaltres?

Potser aquests intel·lectuals no parlen per por de ser castigats. Perquè hi ha una por induïda pels mitjans de comunicació espanyols. Mira les paraules que fan servir, “ el desafío ”, “ los golpistas ”. Ja m’agradaria a mi que tots els desafiaments fossin tan democràtics com aquest. Al cap i a la fi es tractava que votéssim tots, els del sí i els del no. I, com va dir Albano Dante Fachin, van venir a pegar també a 300.000 persones que van votar que no.

Crec que la por de molts catalans va ser veure que es prenien unes decisions al Parlament de manera aclaparadora i que podien afectar la seva vida. Se sentien trepitjats. Li vaig dir al Jordi: “Per què no et poses en la pell d’aquesta mitja Catalunya?” Conec gent que fent un cafè es posava a plorar per tot el que passava. Ara no, ara crec que la gravetat de les penes que els demanen ha fet que molts diguin que és intolerable. És el cas dels meus amics de Còrdova. M’agrada pensar que aquest llibre d’en Cuixart, en castellà, es llegirà a Còrdova o a Bogotà.

Vas anar a votar l’1-O?

No.

Per què?

Perquè no em semblava un referèndum legal amb garanties. No en vaig tenir cap dubte.

¿No et semblava un acte de defensa i d’eixamplament dels drets civils?

No ho vaig veure així en aquell moment. Potser, amb tot el que ha passat, no sé si ara actuaria d’una altra manera. En aquell moment, no.

Al llibre li parles al Jordi d’un dia que anant amb el cotxe amb els teus fills vas veure un cartell de Junts pel Sí que deia: “Vull que la meva àvia tingui una pensió digna”. I un fill teu et va preguntar si es referien a l’ abuela Luisa de Còrdova o l’avi Mariano de Sant Feliu, i que això et va saber greu.

Sí, i en Cuixart i em va dir: “I les àvies de Portugal, què?” No em va agradar la resposta però era la seva. I l’endemà sona el timbre. Era una senyora d’Òmnium. “Li porto una carta d’en Jordi Cuixart”: “Gemma, te n’acabes d’anar de la presó i no puc deixar de pensar en el patiment que pot haver tingut el teu fill de no entendre per què era prioritari el seu avi d’aquí. Et demano disculpes si tot el que passa provoca dolor a casa teva o en el teu entorn”. Aquells amics i amigues que jo deia que van plorar prenent un cafè s’han llegit el llibre i els ha reconfortat, Antoni, perquè crec que quan coneixes els arguments de l’altre mirant-lo als ulls, ens podem entendre tan bé!

A vegades penso que el concepte Catalunya i fins tot la mateixa llengua catalana operen com una mena de bloqueig psicològic previ, a Espanya.

[Somriu.] No t’agradarà el que et diré, perquè en realitat et contestaré amb una altra pregunta. És el mateix bloqueig que jo percebo quan parlem dels andalusos. Estic casada amb un andalús i he hagut de sentir tantes barbaritats! Si anem als toros. El meu marit és de Còrdova, un home d’esquerres, progressista, no ha trepitjat una plaça de toros en sa vida. Com allò d’“Aquests que van a la Feria i s’hi estan una setmana perquè no treballen”. L’únic que demano és que pensem quantes vegades no hem parlat d’Espanya d’una manera també monolítica. T’ho dic de veritat, jo que m’he mogut per Espanya: sempre hi ha una admiració pels catalans: “És que vosaltres ho feu tot tan bé!” He trobat molt més aquest comentari que no pas l’altre.

Però que fàcil que va ser treure’ls al carrer a acomiadar la Guàrdia Civil al crit d’“ ¡A por ellos! ”

Sí, però quants eren aquells, Antoni? Quants? Ho podem repetir ad nauseam. Quants eren?

¿Has vist el programa sobre el català de Casado?

Horrorós.

Quan més de mitja oferta electoral espanyola es pot basar en l’anticatalanisme perquè és un gran argument de venda electoral.

Completament. Aquí et dono tota la raó. L’anticatalanisme és un argument que et fa guanyar eleccions.

Hi ha unes paraules teves que t’acompanyaran per sempre: “Estic convençuda que l’Ernest, fins i tot amb la persona que el va matar, hauria intentat dialogar. Vostès que poden, dialoguin, per favor”.

Mira, aquelles paraules a la manifestació de l’Ernest Lluch m’han portat a fer aquest llibre. Quan m’assec davant del Cuixart i dic “¿Vols que jo et faci el llibre?”, em diu “Dialoguin, per favor”. I m’acluca l’ull: “Aquestes paraules les he fet servir tota la vida”.

¿Has pagat un preu personal o professional per aquelles paraules?

El PP va dir que m’havien obligat a dir-ho, a mi, que era sota l’escenari i en un paper vaig escriure “Estic segura que l’Ernest...” I es pensen que em va trucar el Felipe González! Però no m’afecta gens. Perquè l’afecte de la gent que creu en el diàleg era tan gran! L’endemà, la recepció de la ràdio era plena de flors. Pregunto: “Què ha passat?” I em diuen: “Són per a tu”. ¿Com vols que estigui afectada perquè el PP em critiqui? Amb aquestes flors que floreixen al maig.

Com cantava el Mikado.

Com ho saps? [Riu.] És que diumenge vaig representar El Mikado al Centre Moral del Poblenou. Faig teatre amateur. Vaig fer de “noieta virginal”: “Som cinc noietes virginals...”

“Que el cap tenim ple de pardals...”.

[Riu.] A en Jordi Cuixart li encantaria aquest moment. Ahir vaig firmar molts llibres posant: “Ben aviat en Cuixart et signarà aquest llibre”.

Tant de bo.

El llibre 'Tres dies a la presó' es podrà adquirir amb l'ARA el cap de setmana del 16-17 de març per 17,90 euros