Ben Adret torna a casa

Primer tinent d'alcaldia de BarcelonaFa unes setmanes un home armat va irrompre en una sinagoga, a Pittsburgh, i va començar a disparar furiós al crit de "Tots els jueus han de morir!" Onze persones van perdre la vida i sis més van resultar ferides. Aquell crim va gelar el cor del món. També el de la Barcelona diversa, pacífica, que som. I que no s'explicaria sense la incommensurable aportació de les seves comunitats hebrees.

Els pogroms, els linxaments antisemites, van aparèixer a la nostra ciutat molt abans que aquesta paraula d'origen rus fos encunyada. Un dels més terribles va ser el del 1391, que va acabar amb assassinats massius al barri jueu de la nostra ciutat. Fins llavors, aquesta comunitat havia tingut un paper destacadíssim en terrenys com la filosofia, l'art, el comerç o la teologia. Un dels barcelonins més influents d'aquells temps, de fet, va ser el rabí i jurisconsult Salomó Ben Adret. Aquesta setmana el seu nom ha passat a presidir un dels carrers més singulars a l'antic call, al Barri Gòtic. Aquest gest pretén ser un desgreuge per l’infaust pogrom medieval. Però també una manera d’acollir Ben Adret a casa seva i de reafirmar Barcelona com a ciutat compromesa amb els drets humans i ferma en el rebuig del verí antisemita.

Ben Adret va ser un prestigiós talmudista. El seu nom ha passat a la història com a sinònim d'intel·ligència, pragmatisme i voluntat de pacte. Aquestes virtuts, presents també en alguns dels seus contradictors, com el gran Maimònides, han estat sovint presents en la tradició judaica. De fet, representen una de les seves contribucions més destacades al pensament il·lustrat europeu: dialogar, pensar amb rigor, comprendre, arribar a acords com a alternativa al fanatisme i a la intolerància. Una rica tradició que inclou Ben Adret i Maimònides, però també altres noms que encara ens enlluernen, com el de Baruch Spinoza.

Sempre he pensat que Barcelona no pot oblidar ni minimitzar aquest llegat. I encara menys consentir la seva estigmatització. Si els fets de Pittsburgh ens van gelar el cor, va ser perquè no constitueixen cap excepció. Aquests dies, precisament, es compleixen 80 anys de la Nit dels Vidres Trencats, en alemany Kristallnacht. En aquella ocasió, el règim nazi va decidir, de manera covarda i miserable, utilitzar la població jueva com a boc expiatori d'una crisi galopant. En l’injust i incert món actual, aquesta temptació no ha desaparegut. Ho observem als Estats Units de Trump, però també a la Itàlia de Salvini, a Alemanya o a França, on les desfilades neonazis, amb el braç alçat i els cants antisemites, islamòfobs o homòfobs, han deixat de ser una anècdota i no es poden prendre a la lleugera.

Soc fill d'una generació llatinoamericana marcada per l'experiència sinistra del terrorisme d’estat. Quan era tot just un nen, les forces paramilitars que començaven a operar a l'Argentina van posar dues bombes a casa meva. El pànic es va apoderar llavors de moltíssima gent, fins i tot dels amics més propers, que van acabar allunyant-se per por a patir represàlies. Mai oblidaré que, entre els pocs noms que es van atrevir a mantenir la seva solidaritat, a acompanyar-nos, hi havia els dels Gaon, els Silberman; membres d’una comunitat jueva argentina que també acabaria tenint nombroses víctimes en una de les dictadures més salvatges que ha assolat el país.

He tornat a pensar en ells en ocasió de la massacre de Pittsburgh, de la Kristallnacht, i també d'un altre aniversari que commemorem de manera recent: la partida de Barcelona de les Brigades Internacionals. La història d'aquells homes i dones que, de manera desinteressada, van arribar a Barcelona, a Madrid, a l’Aragó, a defensar la República del feixisme i la barbàrie, és un dels capítols més nobles de la història de la humanitat. El que és menys conegut és que, dels gairebé 35.000 voluntaris que van arribar a les nostres ciutats, s'estima que gairebé 8.000 eren jueus. Aquests joves, com la valenta Mika Feldman, que arribaria a ser capitana del POUM, venien de tots els racons del món a defensar la llibertat en unes terres marcades per la Inquisició, que els havien expulsat poc més de quatre segles enrere.

Recordar Salomó Ben Adret al Gòtic, retre homenatge al vell llegat de Maimònides, de Spinoza, és també una manera de recordar-los a ells. I de reafirmar la Barcelona internacionalista, compromesa amb els drets i oberta al món. Aquesta Barcelona jueva, però igualment àrab, cristiana, laica, pacifista, antiracista, que ens defineix, ens enorgulleix, i a la qual no pensem renunciar.