Barcelona: laboratori o laberint?

EconomistaL’èmfasi en la discussió de ‘models’ sovint comporta un alarmant dèficit de debat sobre polítiques públiques concretes, com explica Víctor Lapuente a 'El retorno de los chamanes'. En l’àmbit urbà es tradueix en la sublimació del ‘model de ciutat’, com a referència talismà. Tanmateix, les ciutats no han esdevingut el que són gràcies a un detallat pla del govern local. Ho són segons hagin fet el seu paper primari: punt d’atracció de gent amb idees noves, que discuteix i comparteix. Un laboratori d’idees i de polítiques públiques, obert a la innovació i al canvi. Als països sud-europeus, vocacionalment il·liberals, les ciutats també han hagut de ser laboratoris de la democràcia. Per això el poder local és més fort al sud que al nord del continent.

Centrem-nos en la funció de laboratori. L’episodi de la multiconsulta promoguda pel govern de Barcelona és just el contrari del laboratori d’idees i polítiques públiques. De fet, ens descobreix un laberint de xerrameca, destinat a formar una agenda per a la pròxima campanya electoral. I una queixa prospectiva: “No ens han deixat fer... [afegeixin aquí la seva decepció preferida]". Com a mostra, l’element més significatiu de la frustrada multiconsulta ha estat l’element més simbòlic de la retòrica municipal (amb permís del tramvia per la Diagonal): la municipalització de l’aigua.

D’aquesta municipalització se’n parla tant a Barcelona perquè el govern municipal sap que és impossible fer-la en un futur proper. Perquè la distribució urbana és assumpte metropolità, i Barcelona ni pot decidir sola ni ha articulat (no ho ha pretès, de fet) una majoria metropolitana pro municipalització. No només per la falta d’acord dels municipis veïns. També pel calfred que dona la provisió de fons que requeriria una expropiació. És el mateix motiu al·legat per no expropiar la part privada (molt majoritària) del tramvia.

La retòrica públic-privat a Barcelona es mou en un laberint perquè insisteix a sublimar allò que no està a les seues mans... negligint allò que sí que pot fer perquè ho controla. Ara el govern municipal ha anunciat que prepara la nova contracta de neteja i recollida de residus 2019-27, “l’eina més important de l’Estratègia Residu Zero”. En efecte, el 2019 caduca la contracta vigent a Barcelona. I això, just ara, proporciona una finestra d’oportunitat per activar el laboratori d’innovació de polítiques públiques. En aquest cas, municipalitzant el servei, si més no en una zona de Barcelona. Això només depèn del consistori local. I seria lògic, ateses les reformes precedents.

L'any 2000 Barcelona va innovar la gestió creant quatre zones (multidistricte) i atorgant-ne dues a una empresa, i a dues empreses més, una a cadascuna. La contracta per al 2009-2017 (prorrogada fins al 2019) va aprofundir encara més la competència entre operadors, limitant a una zona el màxim que podia obtenir una empresa. Això ha generat la distribució actual: FCC a Zona Centre (Ciutat Vella, Eixample i Gràcia); Cespa a Zona Oest (Sants-Montjuïc, les Corts, Sarrià-Sant Gervasi); CLD SUTR a Zona Nord (Horta-Guinardó i Nou Barris), i Urbaser a Zona Est (Sant Andreu, Sant Martí i platges). I aquest és l’esquema que vol conservar la nova contracta.

Ara, tanmateix, la municipalització d’una de les zones de servei seria una bona innovació. Perquè tenir una zona amb producció municipal milloraria la informació a mans del govern per supervisar les tres empreses restants. ¿Recorden els xocs entre el govern i alguna concessionària en els últims anys? ¿I quina zona s'ha de municipalitzar? Si no es volgués assumir gaire risc inicialment, la Zona Nord té una dimensió no gaire superior a Terrassa, on l’empresa municipal Eco-Equip gestiona el servei. Hi ha, doncs, coneixement disponible en el sector públic local. No pertoca detallar aquí els incentius que es podrien incloure a la contracta perquè el canvi fos suau; el tècnics municipals són molt competents en la matèria, i només han de rebre indicacions clares del que es vol.

Estem a punt de deixar que s’esvaeixi una bona oportunitat de reforçar les capacitats reguladores i supervisores del govern municipal, introduint producció mixta en la neteja i recollida de residus (que, per cert, ja existeix en l’autobús metropolità). No pensin que això és radical: a Nova York tenen també un sistema mixt, amb tota la recollida residencial per part d'una agència pública i la comercial per part de privades. A San Francisco, pàtria real de l’Estratègia Residu Zero, tot el servei –tot– el fa per la cooperativa de treballadors Recology.

La proposta per a Barcelona és, doncs, moderada. Tot i així, accentuaria la competència entre privats i les capacitats públiques. Per tant, milloraria els resultats per a la ciutat. El govern municipal, però, està extraviat dins un laberint de xerrameca. Hi ha algú per recuperar la vocació d’experimentar innovacions de política pública?