Decret de lloguers: ¿i si la muntanya ha parit un ratolí?

Pensava dedicar la columna al problema protagonista de les mobilitzacions recents més grans que hi ha hagut a Barcelona: taxi i VTC. Què se n'ha fet, d’aquelles apel·lacions dramàtiques a l’explotació dels assalariats del sector? És absent del debat electoral qualsevol referència a la mesura que alliberaria els explotats del taxi/VTC: la concessió als assalariats de llicència a preu taxat. ¿Que potser els arguments sobre explotadors i explotats només amagaven una descarnada guerra d’interessos privats que paguen assalariats i usuaris?

Tanmateix, ha sobrevingut el decret llei de control dels lloguers, per via d’urgència, sense avaluació prèvia. Abans d’anar al fons, però, és pertinent una petita història. A mitjans dels 80 a Barcelona hi havia al voltant d’un 25% dels habitatges en lloguer, alguns del quals amb preus més de deu vegades superiors als d’altres pisos comparables. Aquests darrers eren els afectats per la congelació de preus i heretabilitat de lloguers de la llei d’arrendaments urbans (LAU) de 1964. Els que arribàvem a Barcelona als 80, o els locals que es volien emancipar, llogàvem sense contracte i a preus desproporcionats.

Això, a més de molest, era xocant. A la classe de sociologia urbana se’n donava la culpa als especuladors, i s’afegia que el lloguer era tan minoritari perquè els catòlics tenim més tirada a la propietat. Quina sorpresa em vaig endur en assabentar-me més tard que abans de 1960, temps molt més catòlics, el lloguer era dominant, àdhuc hegemònic, a ciutats com Barcelona i Madrid!

Amb lectures i converses amb l’Antón Costas les coses agafarien sentit. El franquisme no era partidari de posar impostos, perquè afectaven als sectors que li donaven suport. I com que la pressió fiscal el 1960 era molt baixa, no hi havia recursos per a polítiques públiques. Per això, quan les migracions dels 60 van pressionar els preus de lloguer, en lloc de prioritzar la creació de parcs públics de lloguer (com van fer a altres països), es va optar pel control de preus, una mesura que no debilitava el suports al règim. Típic de la política al sud d’Europa: intervenció via regulacions i rigideses dels mercats, mentre que al centre i nord d’Europa es preserva la flexibilitat de mercats i s’intervé més per via fiscal.

Tornem als lloguers i la hiperregulació franquista: va protegir els llogaters del moment, però va perjudicar els que vingueren després, perquè l’oferta va caure dràsticament (sobretot per desviació de lloguer a venda), i s’enlairà el preu del lloguer al segment no controlat. I això és el que ha passat en totes les experiències de control de preus i rigideses, amb intensitat d’efectes que depenen de la intensitat dels controls regulatoris: a mesura que passa el temps puja el nivell estructural dels nous lloguers.

Això, però, té poca relació amb el decret del Govern; que pel que es coneix sembla bastant innocu. En substància, els preus podran excedir l’índex de referència fixat pel govern en un 10%, més 5% excepcionalment (fins a 20% en unitats noves). Què és l’índex de referència? Un índex fixat amb la mitjana ponderada dels preus dels tres darrers anys a la zona. Per tant, ja recull els augments previs.

Hi ha, amb tot, un motiu més important que fa que aquesta mesura tingui una incidència pràctica residual, si en té. L’índex apareix quan ja s’ha aturat l’augment de preus. Les millors dades sobre el preu del lloguer a Barcelona ens permeten construir un gràfic amb l’evolució dels preus per m(2). La línia blava sòlida mostra el preu anual en euros/m(2) (mitjana anual fins al 2012; darrer trimestre des del 2013); la línia vermella discontínua mostra el preu del 2008 ajustat per la inflació anual de la província de Barcelona. Què veiem? Primer, el preu en termes reals (ajustat per IPC) no ha arribat a l’assolit el 2008, aquell sí, després d’una intensa bombolla. Segon, es nota que en el trienni 2015-2017 es combina la recuperació de la demanda amb el solapament del final de contractes de dos règims diferents de durada forçosa (cinc i, des del 2013, tres anys). Això pot explicar que passat el 2017 s’acabin els augments: el 2018 és del 0,7%, inferior a l'IPC (al gràfic es pot veure com per a aquest any la línia vermella, el preu ajustat a l’IPC, creix, i la blava, el preu nominal, es manté pràcticament estancada).

I com que els preus ja no creixen, el decret podria tenir efectes contraris als buscats a partir del 2020, ja que dona carta de lògica econòmica a augments de fins al 10% o el 15% respecte a l’índex. Bé; ja estem acostumats a veure com lleis sobre habitatge tenen efectes contraris als buscats. I també com mai és bon moment per a una intervenció estructural via fiscal, més arriscada electoralment. Però, ja se sap, el camí de l’infern està empedrat de bones intencions.