El Barça perd la por a jugar fora de casa (0-2)

BarcelonaPer primer cop des del llunyà 23 d’abril del 2019 el Barça va pujar a l’avió de tornada, després de jugar un partit fora de casa, amb els tres punts a la maleta. Però no ho va fer amb cares de satisfacció. L’equip de Valverde va derrotar el Getafe en un triomf vital per mantenir la calma, perquè en cas de perdre partits es juga amb foc. Aquest estiu s’ha acabat de trencar la relació entre els despatxos i el vestidor del primer equip, i Gerard Piqué no va voler maquillar-ho afirmant després del triomf al Coliseum Alfonso Pérez: “Hem d’estar tots junts, jugadors, afició i junta directiva... Quan dos no es volen enfadar, no hi ha discussions. Sabem quins són els mitjans afins al club i alguns articles, malgrat qui els firmi, sabem qui els ha escrit. No volem conflictes”.

Ni guanyant hi ha calma en un club on s’ha viscut tanta tensió, després de la desfeta d’Anfield. I, de fet, ja es pot considerar un èxit que la trencadissa no sigui més gran. “Cal estar units o podem prendre mal”, va explicar Piqué, transformat en portaveu dels jugadors, conscient que la seva manera de ser l’ha convertit, més d’un cop, en el centre de les crítiques de la directiva, on no es veu bé la seva doble vida com a jugador i empresari. O que no calli el que pensa. Però Piqué aguanta ferm en defensa, al mig del camp, malgrat que li tocava jugar sempre. Perquè el Barça, de centrals, no en va sobrat. De fet, a Getafe va perdre per sanció Lenglet, i sense Umtiti haurà de ser el jove Todibo qui surti al terreny de joc contra el Sevilla al costat de Gerard Piqué.

Guanyar a Getafe era vital per mantenir-se prop del liderat, però també per convertir els resultats en el pal de paller, en la clau de volta, que uneixi un club on, últimament, s’han viscut debats de tota mena: sobre Valverde, sobre les gires, sobre Neymar, sobre Griezmann... o sobre Dembélé, que no va poder jugar, el dia en què no hi eren ni Messi ni Ansu Fati, perquè es va tornar a lesionar. Res greu, sembla, però una nova lesió d’un jove que sembla no saber entendre com dosificar els esforços per deixar de veure els partits des de la graderia. El Barça, esperant l’alegria, es va imposar sense engrescar en el joc però decidint a les àrees, on es dicta sentència.

El triomf va posar punt final a una ratxa de set partits oficials sense guanyar fora de casa. Eren set ensopegades convertides en petits traumes i frustracions. Guanyar fora de casa era el primer pas per anar aixecant el cap, per posar ordre a un començament de temporada marcat per la falta d’autoritat en el joc. El segon pas era deixar la porteria sense perforar, per fi. I el tercer, recuperar la millor versió de Luis Suárez. I l’equip va fer els deures en tots els casos, malgrat que continua sense controlar el joc i sense imposar la seva llei al mig del camp. En alguns moments, el Getafe va portar el partit al seu terreny i va convertir Ter Stegen en el salvador quan va aturar un xut del local Ángel que ja semblava gol. “Són partits difícils de jugar. Cal aguantar el tipus i estar pendent sempre del contrari. El primer temps no ha sigut gaire fluid però un cop ens hem situat amb avantatge hem tingut molt d’ofici”, va admetre Valverde.

De fet, Ter Stegen va fer hores extres i es va encarregar de donar l’assistència del 0-1 després de fer de defensa central: va sortir a tallar una acció ofensiva local amb el pit, es va canviar l’equipació de porter per la de migcampista i va enviar una passada llarga a l’esquena dels defenses del Getafe que Suárez va aprofitar per fer el 0-1. Un gol clau, perquè fins llavors el partit era un combat cos a cos, amb duels individuals físics, tal com li agrada al Getafe. Una vegada el Barça va clavar el primer cop, va poder controlar més el guió del partit, amb Arthur Melo creixent de mica en mica. Sense Messi, Ansu ni Dembélé, Carles Pérez va ser titular en un trident ofensiu en què, de nou, Griezmann va semblar una mica perdut. Suárez, en canvi, va fer un pas endavant. En un partit dur, físic, per a valents, es va trobar com a casa. Si el repte és gran, Suárez disfruta. I abans de marcar el 0-1 ja havia xutat dos cops a porteria.

Valverde va donar descans a Semedo, amb Sergi Roberto tornant al lateral dret i Junior Firpo patint en defensa, però creixent en atac. Sense Jordi Alba, lesionat, el tècnic va continuar insistint en el lateral nascut a la República Dominicana, que a la segona part es va estrenar com a golejador amb la samarreta blaugrana quan David Soria va deixar morta dins l’àrea una pilota després d’un bon xut de Carles Pérez. Quan Junior mira cap a la línia de fons rival creix, però quan li toca defensar grinyola. El 0-2, en els primers minuts de la segona part, va acabar de donar calma a un Barça que es va oblidar de la por que li feia fins ara jugar fora de casa. Arthur es va posar al volant de l’equip, controlant el joc amb l’ajuda de De Jong i, per moments, va semblar que podria arribar el 0-3. Valverde, de fet, va començar a pensar en el partit de la Champions contra l’Inter i va treure del terreny de joc Griezmann i Busquets. Però a falta de sis minuts, Lenglet va veure la segona groga i va deixar els seus companys en inferioritat numèrica. L’equip va saber patir.

Esperant el retorn del bon joc, van tornant de mica en mica els bons resultats. Pas a pas, el Barça recupera la calma que necessita. Una calma per evitar que el club es trenqui per dins i prengui mal, com deia Piqué. Si alguna cosa uneix tothom, en el fons, és voler guanyar.