Brussel·lesPocs dies abans que la Unió Europea hagués de resoldre si concedia o no una segona pròrroga del Brexit al Regne Unit, la diplomàcia espanyola a Brussel·les no volia parlar de quina era la posició de l’Estat en aquesta qüestió. Volia parlar de Gibraltar. La carta de la política exterior no acostuma a tenir un paper especialment important en l’agenda dels partits espanyols, tampoc en campanya electoral. Però els últims mesos la diplomàcia espanyola ha anat enfeinada. D’una banda, perquè amb el Brexit Espanya ha aprofitat l’avinentesa per reclamar el seu trosset de sobirania de Gibraltar. De l’altra, perquè l’autoproclamació de Juan Guaidó com a president de Veneçuela va obligar a mullar-s’hi països de tot el món, que van haver d’alinear-se a un costat o l’altre al pas dels Estats Units de Donald Trump.
En tota la negociació de l’acord (encara per aprovar) del Brexit, Espanya va mantenir un paper gairebé invisible fins que Pedro Sánchez va arribar al govern i va aprofitar l’oportunitat per reclamar el seu trosset de sobirania del Penyal. Quan es va fer públic el llarg text de l’acord, Espanya es va queixar que no quedava ben lligat el control d’Espanya sobre les negociacions amb Gibraltar. Aleshores es va arribar a posar en perill el pacte, perquè els membres de la UE tenen dret de veto, i Sánchez va pressionar per demostrar que el seu govern estava compromès fins al final amb la sobirania del Penyal. “Amb el Brexit tots hi perdem, però sobre Gibraltar Espanya hi guanya”, deia al novembre el president espanyol. Aleshores el PP de Casado va acusar-lo d’haver mantingut una negociació nefasta per no haver demanat la “cosobirania”. Sánchez, en canvi, li recordava que la majoria de la negociació s’havia fet sota el govern de Mariano Rajoy.
Però aquest no ha sigut l’últim capítol. Espanya va tornar a portar al límit la seva reivindicació quan va bloquejar i fins i tot va provocar el cessament d’un eurodiputat com a ponent de la legislació de contingència que fixava la política de visats entre la UE i el Regne Unit, en cas de Brexit sense acord. En les primeres parts d’aquesta negociació al Parlament Europeu, cap eurodiputat espanyol va exigir canvis en el text, però quan va arribar al Consell Europeu la diplomàcia espanyola va forçar-hi la introducció d’un peu de pàgina en què es feia referència a Gibraltar com una “colònia de la Corona britànica”, cosa que va enfurismar el Regne Unit. Quan aquest text (amb peu de pàgina inclòs) havia de ser ratificat pel Parlament Europeu, el negociador escollit per l’Eurocambra el va bloquejar. Era britànic i sostenia que el mandat que li havia donat el Parlament no es corresponia amb aquell text. Els eurodiptuats del PP, el PSOE i Ciutadans (comptant-hi també UPyD) van pressionar fins a l’últim moment. Hi va intervenir el mateix president de la cambra comunitària, Antonio Tajani, per forçar el cessament del ponent i poder aprovar així el text, que era d’urgència. Va ser una gran victòria per a l’Estat que, per primera vegada, aconseguia que l’Eurocambra reconegués en un dels seus documents que Gibraltar és una “colònia”. Fins ara no s’hi posicionava per no entrar en la polèmica amb el Regne Unit. Els eurodiputats d’ERC i del PDECat van votar en contra del text.
Els dos blocs en la qüestió gibraltarenya s’han reproduït en el cas de Veneçuela, amb l’excepció de Podem. El ministre d’Exteriors, Josep Borrell, ha pressionat Brussel·les per prendre la iniciativa i Sánchez va ser un dels primers a posar-se del costat de Guaidó malgrat que Cs i el PP feia dies que l’empenyien a fer el pas. En aquest debat, el PP, el PSOE i Cs s’han mantingut al mateix costat però en punts diferents. Podem i els independentistes no s’han posat mai al costat de Guaidó. Amb un nou govern, les negociacions amb Gibraltar o el paper d’Espanya a Veneçuela poden ser, doncs, absolutament oposades.
Catalunya es cola, també, en matèria de política exterior
PSOE
En els deu mesos que els socialistes han sigut al capdavant de l’executiu, Pedro Sánchez ha viatjat des del Canadà fins a Bolívia, passant per Costa Rica. Però sobretot s’ha focalitzat en els països de la Unió Europea. I tot i que amb el Brexit no s’hi pronuncien, del programa del PSOE en destaca la voluntat de crear un exèrcit europeu i la posada en marxa d’una assegurança d’atur europea per “rellançar” el concepte de ciutadania europea.
PP
Veneçuela, Gibraltar i Catalunya són les tres grans preocupacions del PP a escala internacional. Arran dels reiterats revessos judicials dels tribunals alemany i belga a Espanya, els populars insten a reformar l’euroordre per unificar els delictes de sedició i rebel·lió a tota la Unió Europea. Els de Pablo Casado també reiteren el poder espanyol sobre Gibraltar i promouen mesures per, matisen, garantir la “reinstaurada” democràcia a Veneçuela i Cuba.
Cs
La política exterior és política d’estat. Aquesta és la premissa amb què treballarà Cs i a partir de la qual volen “recuperar el poder” d’Espanya a la Unió Europea. I és que la formació de Rivera ja té un paper clau al grup liberal a l’Eurocambra, l’ALDE, des d’on, amb el president francès Emmanuel Macron, aspiren a abanderar la lluita contra els populismes que “volen trencar Europa”.
PODEM
Podem marca distàncies en política exterior amb la resta de partits i exigeix la solidaritat amb el poble saharaui i la protecció dels “compatriotes” espanyols al Regne Unit. A grans trets, els de Pablo Iglesias preveuen traslladar a l’Eurocambra el seu programa social i econòmic per lluitar contra la pobresa i les desigualtats, en primer terme, i per combatre, en el segon cas, els paradisos fiscals.
JxCAT
“Dir a Europa el que alguns no volen sentir” i situar Catalunya al mapa són els objectius de la llista de Jordi Sànchez en matèria de política exterior. Els diputats de JxCat lluitaran des del Congrés per aconseguir que la Generalitat de Catalunya compti amb una representació permanent al Parlament Europeu i que la Delegació del Govern obtingui el reconeixement explícit de Brussel·les.
ERC
que impulsarien des d’una hipotètica República Catalana i les que Gabriel Rufián podrà acabar defensant des del Congrés de Diputats. En tot cas, els republicans refermen que cal superar el model de “club d’estats” i optar pel format d’una Europa federal que resolgui qüestions com “els fluxos migratoris i el refugi” al Mediterrani.
