Gorgs

«No podeu comptar-nos; si ens compteu augmentem»

Erri de Luca

Han trobat un quart cos a la nau incendiada divendres a Badalona. Quarta osca d’una llista que, de llarga, es perd en la nit d’una crisi social continuada, a perpetuïtat i només –quanta violència pot tenir un només– agreujada pel covid-19. El novembre de 2016 moria a Reus una dona de 81 anys: s’il·luminava amb espelmes perquè Gas Natural li havia tallat el subministrament per un deute de 250 euros. Tres rebuts. Aquell any l’empresa Gas Natural, participada per la Caixa, va obtenir 1.357 milions de beneficis nets. Va ser multada per la Generalitat amb 500.000 euros, però no va dubtar a recórrer-ho al TSJC. Ni la justícia ha resolt la sanció encara ni la política ha resolt els gorgs de la desigualtat. Un altre desembre, de 2010 i enmig d’una campanya electoral, un treballador aturat es va suïcidar enmig del carrer, al barri del Gornal de l’Hospitalet. Havia rebut una ordre de desnonament de la casa on vivia: un pis públic de protecció oficial, buit i propietat d’Adigsa, és a dir, de la Generalitat de Catalunya. No se’n va parlar gaire més. Va durar el que duren alguns titulars. La següent notícia va ser que l’empresa pública li reclamava un deute de 9.000 euros a la viuda.

Hi ha hiverns que no acaben i en què els morts que no compten, si es compten, augmenten. Una espelma, una nau buida, noms sense nom i persones sense llar. Realitat ampliada i augmentada el 2020, en una realitat que de virtual no té res: 800.000 persones afectades per la pobresa energètica, 30.000 pisos buits en mans de la gran banca i els fons voltors d’inversió, 100.000 persones sense regularització administrativa i 53.000 sense una llar digna en un país amb assentaments nòmades invisibles i deportacions quotidianes d’un racisme institucionalitzat. Res de nou sota un cel de plom. Aquests dies, l’Aliança contra la Pobresa Energètica porta a judici l’assetjament d’Endesa a famílies vulnerables, trufat de rivets mafiosos: els pinxos de l’empresa de recobraments es feien passar per funcionaris públics amb tot el repertori d’amenaces extorquidores.

Ve de lluny, tot plegat. Tot just abans del covid-19, tres notícies s’escolaven consecutivament. Al desembre l’informe Foessa alertava que el 35% de la societat catalana ja vivia sota patrons de precarietat i un 20% sota les diferents fesomies de l’exclusió social. Al febrer, el relator de les Nacions Unides alertava que a l’estat espanyol el sistema de protecció social estava col·lapsat. Literalment va dir "trencat". Al març, l’estadística judicial ens recordava que continuàvem encapçalant el rànquing de desnonaments –34 al dia-. Mirada pel retrovisor: abisme entre economia i societat. No s’oblidin que dos barems distints de la mateixa UE ens situen alhora en dos llocs diferents: el PIB econòmic ubica Catalunya en el lloc 58è de regions europees, però davallem a la posició 165 en PIB social –l’anomenat índex de progrés social (IPS)-. Res més monòton i reiteratiu que les desigualtats socials que creixen en paral·lel al mite nihilista del creixement econòmic.

Com si fos The wire, cal parar l'orella atentament a cada fet concret. D’incendis n’hi ha de molts tipus: d’accidentals a polítics. Gorgs que havien de ser refugi i acaben esdevenint trampa mortal fruit d’una desigualtat estructural. Amb un context i sobre un substrat: un pla urbanístic amb requalificació especulativa que aixeca pisos de luxe a tocar de la nau que tot just es començaven a habitar; queixes veïnals creixents que coincideixen puntualment amb el retorn d’Albiol a l’alcaldia; una pressió policial de check-points i batudes d’impuls polític racista; un capgirament en el plantejament institucional –del vessant sociocomunitari a la intervenció estrictament policial-; i una pandèmia que, en l’àmbit de l’exclusió, ha esfondrat dramàticament economies que ja eren de subsistència. L’endemà, només faltaven discursets classistes de pa sucat amb oli de la mà de Pablo Casado, que, contra la tragèdia, reclamava acabar amb l’ocupació i no amb la falta d’habitatge. Faltaven tant com mentir com un màster: les primeres o segones residències representen només un 0,13% del total d’ocupacions a Barcelona, tres casos respecte a les 2.288 famílies en situació d’emergència habitacional. Com dir que el millor per acabar amb el racisme és que tots siguem blancs. Com confondre deliberadament combatre la pobresa amb combatre els pobres. Tant com posar benzina al foc en l’incendi polític provocat de la crueltat contra els sectors més vulnerabilitzats i castigats per la crisi.

Diàleg impossible entre càstig i justícia, la intervenció punitiva i repressiva no provoca incendis accidentals, però la perspectiva social i comunitària –Creu Roja i la Fundació Cepaim hi havien treballat durant anys– en limita la propagació i prova d’evitar-los. Més encara quan l’únic extintor disponible és la política –polítiques públiques– i, per tant i també, cadascun de nosaltres mateixos –el que deixem d’exigir, el que permetem o el que continuem reclamant-. I acció col·lectiva: ningú com les PAH catalanes per impulsar un manifest unitari que proposa aigua –aquesta aigua que privatitzen i ja cotitza en borsa– a cada foc provocat pels incendis del poder.

Perquè mentrestant, enèsim hivern permanent en crisi i frau tafurer acumulat, plou sobre mullat. 269.159 desnonaments als Països Catalans des de 2008. Pedrega. I plouen brokers de la vida a cada crisi. Els rics són més rics sota el covid-19, escup l’estadística: un 27% més entre maig i juny a escala global. Fonamentalment perquè la pretesa vacuna neoliberal que ens proposaven el 2010 no era res més que verí. En aquest context, en aquest substrat, els estralls i els incendis continuaran. I mentrestant, l’única amnistia permesa és l’amnistia fiscal per als més rics. Aquella que el Tribunal Constitucional va decretar nul·la en la seva redacció però mai en els seus efectes. Curiosa forma de nul·litat: va perdonar tots els defraudadors. La resta, seguim als gorgs. El darrer, a Badalona. Quart mort, quart món i, nosaltres, quarta paret.