El Govern s'acosta als comuns abans de la sentència

BarcelonaEl debat de política general d'aquest dimecres al Parlament té dos nivells de lectura. El més superficial és el de la bronca parlamentària per les últimes detencions a Catalunya, que va arribar al seu punt àlgid amb l'ús infame per part de la líder de Ciutadans, Lorena Roldán, d'una imatge de l'atemptat d'ETA a la caserna de Vic de l'any 1991. En el nivell més profund de lectura, ahir es va fer un pas més perquè el perímetre de la resposta a la sentència del Suprem sobre el Procés inclogui també els comuns i perquè aquest partit doni el seu vot favorable als pressupostos de l'any 2020.

Aquest eixamplament dels suports al Govern és el que, de debò, és significatiu de cara al futur immediat, quan la societat i les institucions catalanes hauran de fer front a la sentència de l'1-O. Per respondre-hi, tal com defensa el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, caldrà abastar el màxim de la societat catalana, i això també hauria de tenir una translació al Parlament en forma de resolució aprovada per JxCat, ERC, la CUP i els comuns.

Pel que fa als pressupostos, la delicada situació de les finances catalanes i els efectes nocius que té la manca de comptes en l'estat del benestar i en sectors estratègics com la recerca i la innovació fan necessari un esforç de les diferents forces per tirar-los endavant. Segurament el context no serà el més fàcil, amb la sentència i una campanya electoral pel mig, però justament per això cal agrair tant l'oferta de Torra d'obrir-se a tocar impostos com el tram autonòmic de l'IRPF, com la predisposició de Jéssica Albiach a explorar la possibilitat d'un acord.

Cal tenir en compte que si l'independentisme és capaç de teixir una resposta consensuada a la sentència que inclogui els comuns, i a més aprova els pressupostos, estarà deixant en evidència els discursos demagògics de Ciutadans i el PP sobre la manca de govern i la fractura identitària a Catalunya. Ahir es va veure clar que l'aposta de Ciutadans continua sent tensar la convivència a Catalunya relacionant l'independentisme català amb el terrorisme etarra. En aquesta línia cal interpretar també el primer acte de campanya d'Albert Rivera a Vic, on buscava treure profit d'eventuals protestes contra la seva presència, com ja havia aconseguit en el passat també a Euskadi, i que per sort no es van produir.

L'estratègia de la provocació constant ja no li funciona a Ciutadans, que es troba en veritable perill de cara al 10-N. Però no per això podem deixar de denunciar la irresponsabilitat absoluta dels seus líders amb actes com el d'ahir. No tot s'hi val en política. La convivència és un bé superior que cal protegir, sobretot en contextos de conflicte polític, i els polítics no poden fer de piròmans per interessos electoralistes. L'independentisme hi ha de saber respondre amb calma i no caure en provocacions. I la millor recepta és demostrar que ni la societat no està fracturada ni és cert que el Govern no governi.