Gràcies, senyora; el seu exemple, efectivament, ha fet canviar la vergonya de bàndol

Gisèle Pelicot no és una víctima. No ho és en el sentit que voldrien els seus violadors i els molts homes que troben suportable el que va fer el seu marit. Ell, Dominique Pelicot, condemnat ara a la pena màxima de 20 anys de presó, va explicar que ho va fer per satisfer la seva fantasia sexual "de dominar una dona rebel". És "la fantasia" de molts homes. Dominar i sotmetre la dona, aquest tros de carn sense drets ni ànima, que no s'avé als seus desitjos. I fer-ho com sigui: emprant la violència o l'engany, en la majoria de casos, o, en aquest cas concret, utilitzant la submissió química per evitar que ella se n'adonés. Més covardia i ignomínia sembla impossible. Però és possible. No només la va violar ell, sinó que va fer que altres homes, igualment ignominiosos, també la violessin mentre ell els gravava. És tan abominable, tan pervers, tan malvat, que certament sembla impossible. Excepte el marit, la resta d'acusats han acabat amb penes d'entre 3 i 15 anys de presó, en tots els casos inferiors a les que demanava la Fiscalia. El tribunal –tres dones i dos homes– ha comprat l'excusa de bona part d'ells que no eren conscients que ella estava drogada i, per tant, no els ha aplicat l'agreujant "d'administració de substàncies".

No és estrany l'enuig que ha mostrat la família per aquest fet, malgrat que ella concretament no ha volgut fer-hi referència en la seva compareixença a la premsa, en la qual, com sempre, s'ha mostrat ponderada, digna i valenta. Les manifestants que li donaven suport fora del tribunal d’Avinyó, però, han qualificat les sentències de vergonyoses i “ridículament baixes”. Senten, com les moltíssimes dones, i també moltíssims homes, que han seguit l'evolució del judici, ràbia i impotència davant uns acusats que han aconseguit, gràcies a la legislació francesa que impedeix l'accés de càmeres a la sala, eludir de moment "la pena del telenotícies". I ara, a sobre, alguns també es beneficien de penes reduïdes. Perquè la vergonya realment canviï de bàndol, que ha estat el lema d'aquest judici, hauria estat bé potser que es coneguessin les cares dels violadors. Les xarxes n'han difós algunes amb l'objectiu, potser il·legal però comprensible, d'avisar altres dones pròximes que la persona aparentment normal que tenen al costat és un violador, i que en molts casos a sobre diu que no n'era conscient.

El cas Pelicot remou consciències per moltes raons. Per la barbàrie que suposa, perquè tot això ha passat a l'àmbit familiar per part de la persona més pròxima, pel mitjà emprat per violar-la, per l'escarni d'oferir-la a altres homes, pel perfil i la connivència d'aquests altres homes a participar-hi, per la durada dels fets... Això, però, ha passat segurament altres vegades i està passant ara mateix en molts llocs. El que marca la diferència d'aquest cas i aquest judici és que ella, Gisèle Pelicot, no ha anat de víctima, no s'ha amagat, no ha callat, no ha baixat la mirada, no s'ha avergonyit de res perquè ella, efectivament, no té res de què avergonyir-se. La vergonya ha canviat de bàndol. La vergonya de portar a terme "fantasies sexuals" que impliquen violacions, la vergonya d'un masclisme i una manera de funcionar que formen part indestriable d'una cultura patriarcal que encara és dominant. Gràcies, Gisèle Pelicot, per denunciar-ho i fer-ho possible.