El Gran Joc de les diplomàcies paral·leles

Un diplomàtic noruec retirat, Alf Arne Ramslien, va revelar fa unes setmanes al New York Times un complex episodi de diplomàcia paral·lela en l’etern conflicte afganès. El 2007 Ramslien va rebre a l’Hotel Marriott d’Islamabad un missatge de l’emir dels talibans, el mul·là Omar, llavors un dels homes més buscats -els americans havien posat preu al seu cap: 10 milions de dòlars-. Ramslien, conseller de l’ambaixada noruega, que dominava l’urdú i tenia un gran coneixement dels laberints de les societats afganesa i pakistanesa, s’havia guanyat la confiança de sectors polítics i religiosos pakistanesos: des de moviments islàmics democràtics com Minhaj-al-Quran -i, per cert, amb presència a Catalunya- fins a les madrasses deobandis més conservadores de país.

Omar el va veure com el seu facilitador. A partir del contingut de la nota, Ramslien va aconseguir un any més tard organitzar la primera trobada, sempre secreta, entre representants del govern afganès i dels talibans a Oslo. Però la trobada va fracassar quan va esclatar una bomba a casa d’un dels delegats talibans, que va matar el seu germà. Noruecs i afganesos ho van interpretar com un avís dels serveis secrets pakistanesos: no permetrien cap moviment al tauler d’escacs sense el seu coneixement. La reunió es va cancel·lar abans de començar. Malgrat tot, Ramslien va persistir com a mitjancer i el 2009, quan era a Karachi, el van posar dins d’un cotxe i se’l van endur a l’amagatall del mul·là Omar, que li va confirmar la seva predisposició al diàleg amb Kabul. Va ser llavors quan van decidir organitzar una cimera secreta per al 2010, en què la delegació talibana aniria encapçalada pel mul·là Baradar, mà dreta d’Omar.

Fracàs i detenció

De nou, els serveis secrets pakistanesos van ser informats del contingut de la reunió, i van decidir avortar-la. Uns dies abans de la cimera, Baradar va ser detingut al Pakistan, en una operació presentada al món com un èxit en la lluita contra el terrorisme talibà. Aleshores ningú no sabia que en realitat Islamabad havia fet fracassar les converses de pau que preparava Ramslien. Res és el que sembla. Davant el sabotatge pakistanès, el diplomàtic noruec va tirar la tovallola. Omar va ser assassinat a Karachi tres anys més tard.

Han passat els anys i la guerra afganesa ha esdevingut una de les més longeves de la història. Rússia i la Xina perceben ara els talibans com a aliats conjunturals i hi mantenen contactes secrets que ni confirmen ni desmenteixen. Fa poc el govern rus s’ha reunit a Moscou i Duixanbe per tractar sobre tràfic d’heroïna i veu ara els talibans com a aliats tàctics contra l’Estat Islàmic. Aquí també hi ha l’Iran donant santuari als talibans. El mes de juliol passat una delegació d’alts responsables talibans va visitar la Xina per discutir amb membres del govern de Pequín la protecció de les inversions xineses en el sector miner afganès. Per contra, l’administració Obama va adoptar la línia dura en la lluita contra els talibans, fins al punt d’assassinar el seu emir Akhtar Mansur amb un dron el maig de l’any passat.

Quina serà l’estratègia de l’administració Trump a l’Afganistan? Perquè, com tothom sap, els talibans no són l’Estat Islàmic. Podria haver-hi sorpreses. Som al segle XXI, però ja al segle XIX a tot aquest entramat de diplomàcies paral·leles, d’aliances i traïcions, se’l coneixia com el Gran Joc.