Un grapat de terra porpra

Diuen que Hitler, quan dissenyava el seu macabre pla per exterminar els jueus europeus -conegut com a Solució Final-, afirmà que tot allò s’acabaria oblidant, tal com s’havia oblidat, un quart de segle abans, el genocidi armeni. Es pot dir, doncs, que una bona part del poble armeni ha estat doblement anihilat, d’una banda per les ordes turques, en el primer gran genocidi del segle XX, i de l’altra per l’oblit en què Europa n’ha sepultat les víctimes. Com passà també amb el genocidi serbi a la Guerra de Bòsnia, les potències europees miraren impotents com un imperi otomà que feia aigües per totes bandes semblava voler xopar en sang el seu darrer aleteig, massacrant més d’un milió i mig d’armenis, que passà per les armes, cremà de viu en viu, extenuà de fam en caminades inacabables pel desert o negà a la mar Negra.

Enguany, però, quan se celebra el primer centenari d’aquella matança, tenim ocasió de commemorar-la i de recordar el sofriment d’un poble com l’armeni, amb una història mil·lenària, que ha sabut mantenir-se fidel a si mateix i sobreviure als embats d’una història especialment cruel. I en aquest exercici de memòria històrica, els catalans, potser pel fet de ser també un poble petit i a voltes maltractat, partim amb avantatge, perquè comptem amb una sèrie d’obres excel·lents (algunes de molt recents) que ens permeten apropar-nos d’una manera rigorosa a aquell trist episodi del nostre passat europeu més recent. El periodista Xavier Moret acaba de publicar una interessant guia d’Armènia amb l’evocatiu títol de La memòria d’Ararat (la muntanya sagrada dels armenis), que recomanem ferventment al lector que vulgui visitar (físicament o mental) aquell petit país.

I també el convidem a llegir o rellegir una de les autores catalanes que més han aprofundit en el projecte -per sort fracassat- d’anihilament del poble armeni, l’escriptora Maria Àngels Anglada (1930-1999), que l’any 1997 donà a l’estampa la preciosa novel·la Quadern d’Aram. Amb aquesta obra, Anglada, que anys abans ja havia abordat el genocidi jueu en la seva novel·la més famosa, El violí d’Auschwitz (1994), responia a la gran pregunta que no han deixat de plantejar-se, en un moment o altre de la seva vida, les víctimes de tot genocidi: ¿és possible narrar l’horror? I sí, per a Anglada és possible, i fins i tot necessari, perquè, tal com deia Jorge Semprún, sobrevivent ell també d’un camp de concentració alemany, a La escritura o la vida, s’ha de fer l’esforç d’explicar l’horror (i no limitar-se a dir que és inexplicable), però evitant de caure en allò que l’escriptora catalana anomenava “sadisme literari” i afegint, en canvi, una nota de bellesa, si és que és possible. I això és el que fa Anglada, que a l’exercici mecànic del terror hi contraposa la poesia del pare d’Aram, el protagonista de la novel·la, Vahé, un alter ego del poeta nacional d’Armènia, Daniel Varujan, assassinat pels turcs a coltellades en el desert de Tchangri el 29 d’agost del 1915. Aquesta és la lliçó que ens transmet la novel·la: fins i tot en el fons de les situacions més abjectes brilla una espurna d’esperança i de consol, un consol que sovint s’encarna en el record dels parents assassinats al qual s’aferren els qui sobreviuen a la dissort (a la novel·la, Aram i la seva mare, Marik, que havien marxat de Trebisonda abans de la invasió turca per peregrinar al monestir de Narek). “El meu pare és un poeta -diu Aram amb la seva innocència de nen-. No dic era, perquè els poetes duren sempre”.

Però la nostra sort, com a lectors catalans, no acaba aquí, perquè Anglada deixà enllestida, poc abans de morir, una esplèndida traducció al català de l’obra poètica de Varujan, feta a quatre mans amb la llatinista armènia Maria Ohannesian. Tot i que se’ns fa difícil de destacar un dels poemes del recull, ens acabem quedant amb Terra porpra, un bell poema que es construeix a partir de la força evocadora “d’un xic de terra d’Armènia”, que un amic del poeta li ha regalat, pensant que li oferia el seu cor, “sense adonar-se que alhora li donava el dels seus avis”, perquè en aquella terra porpra alena la història mil·lenària d’Armènia, una història feta de ferides però també “de vida i de sol”.

Així doncs, Moret, Anglada, Varujan o Franz Werfel -autor d’una gran novel·la sobre la resistència armènia, Els quaranta dies del Musa Dagh, recentment traslladada al català per Ramon Monton- són el millor antídot contra l’amnèsia dels botxins, els turcs, que amb un cinisme esborronador segueixen negant la realitat d’aquell genocidi oblidat.