Per què grinyola el doblatge en català?

BarcelonaUna de les màximes aspiracions del doblatge és passar desapercebut, que l’espectador es pugui capbussar en la història sense notar la barrera idiomàtica. Però en els últims temps alguns doblatges han generat prou xerrics com perquè part del públic hagi fet notar el seu malestar a les xarxes socials. L’últim cas ha sigut el de la sèrie Altsasu, que va generar una marea de comentaris entre indignats i irònics a les xarxes socials. L’ARA s’ha posat en contacte amb diversos professionals del sector –traductors, lingüistes, empresaris, actors– i ha constatat que la precarització en què viu el sector aboca a una davallada dràstica de la qualitat.

“Fa cinc anys que soc traductor autònom”, explica Carles Serrat Pérez, especialitzat en traducció audiovisual i, més concretament, en la subtitulació de tota mena de contingut audiovisual (sèries per a la televisió, pel·lícules, documentals, curts...) de l'anglès i del francès al català i al castellà. “Durant aquests cinc anys he vist que els terminis per entregar les traduccions als clients cada cop s'han escurçat més, fins al punt d'haver d'entregar un encàrrec al cap de poques hores o l'endemà. Treballar sota aquestes condicions fa que el producte final se'n ressenti i no es transmeti amb la qualitat que hauria desitjat el traductor”.

Menys temps... i menys diners. Un dels problemes és que sovint els encàrrecs venen acompanyats d’un ferreny contracte de confidencialitat, la qual cosa fa que sigui un sector condemnat a la invisibilitat. “Aquestes tarifes tan irrisòries, que sembla que cada cop són més freqüents, atrauen persones que no tenen prou experiència o formació per encarregar-se de la traducció per a doblatge o per a subtítols o també pot comportar que no es faci una revisió final abans d'entregar la feina al client per evitar qualsevol mena d'error”, explica Serrat.

A aquesta crisi estructural se li ha afegit, a més, el llast afegit de la pandèmia, que, segons aquest traductor, “ha comportat molta menys feina per als professionals del sector, però sobretot per als traductors que es dediquen a fer traduccions per a doblatge, ja que molts estudis van haver de tancar a causa de l'estat d'alarma i han trigat uns mesos a recuperar la seva activitat anterior a la pandèmia”.

El lingüista especialitzat en audiovisual David Arnau coincideix en qualificar la crisi d’estructural, més enllà dels efectes immediats de la pandèmia. “En els últims quinze anys, el sector ha fet una davallada importantíssima. Es nota molt l’abaratiment de costos, que ha provocat que la feina es concentri en estudis petits”. Les xifres són evidents i parlen per si soles. El 2008 la convocatòria de TV3 per fer-hi doblatges va posar a concurs 2.500 hores de continguts, que s’havien d’atorgar a un mínim de nou estudis i un màxim d’onze. El costum feia que sempre s’optés pel màxim repartiment. En la contractació del 2020, el nombre d’hores a subhasta és de 1.200 i ja només s’escullen cinc estudis de doblatge.

I no és només una qüestió de volum de negoci. El canvi més significatiu és de criteri. Fa deu anys, el 60% de la puntuació corresponia a avaluacions qualitatives i només el 40% obeïa a l’oferta econòmica. Posteriorment es van invertir els percentatges. I, en l’actualitat, el 100% de la contractació es decideix segons l’oferta. Això comporta una pressió perquè les empreses que s’hi presentin abaixin costos. És a dir, qualitat.

A més, el repartiment té un mecanisme pervers: les dues primeres empreses qualificades, ordenades per pressupost, obtenen el 30% cadascuna de les hores en joc. La tercera i la quarta reben el 15% dels encàrrecs cadascuna. I l’última classificada, el 10%. “La qualitat, com el valor al soldat, se li suposa”, lamenta Arnau. I, en tot cas, la pressió a abaixar el preu és màxima, fins al punt que alguna de les empreses referents del sector ha deixat de presentar-se a les convocatòries de la televisió pública.

“No em fa res parlar bé de la competència”, explica Carles Nogueres, director de l’empresa Takemaker i autodeclarat fan del doblatge, amb vora quatre dècades d’experiència. “Així que diré que un dels millors estudis és Sound Studio, una empresa històrica que tota la vida havia fet doblatges en català. Aquest any no s’ha presentat. Per què? Perquè a la baixa no sap treballar”. Deluxe, l’empresa espanyola de més facturació, tampoc no s’ha presentat, tal com solia fer. “Ja no els interessa el filtre de preu. I parlem d’empreses que han doblat Tarantinos, Allens, James Bonds, Marvels... Gent amb talent que sap treballar bé”.

En el cas d’Altsasu, el doblatge no es va fer a través d’aquesta convocatòria. Com que es tractava d’una producció d’EiTB, amb una participació menor de TV3, la sèrie va arribar al canal català claus en mà, ja doblada. Però ho va assumir una empresa (La Fábrica de Carbón) que, si bé té una gran reputació en la captació del so en directe, no acumula el know-how de doblatge de les empreses que treballen directament per a TV3 i que han d’estar obligatòriament homologades. El doblatge el va dirigir, a més, una persona jove, amb una experiència relativament curta en el sector.

La precarització també es nota en el si de TV3. El departament de producció aliena s’ha anat aprimant, i això vol dir que s’apliquen menys controls que abans. Pel·lícules com It o Argo, a tenor dels professionals consultats per a aquest reportatge, haurien tornat als estudis que les haguessin presentat, amb una nota negativa que repercutiria després en els punts de la seva candidatura al pròxim concurs públic.

“Normalment sempre treballem amb presses. Ja no preguntem si és urgent, perquè sempre és urgent. Abans teníem una setmana per repassar el guió, mentre que ara hem d’enllestir en un dia i mig”, explica Arnau. “Ara bé, ja no sé si és la pressió de la televisió o és que els estudis tenen pressa per poder entrar de seguida la feina següent. Això havia sigut una feina artística, que intentaves que quedés bé. Però ara en tot plegat hi un punt de màquina de xurros”.

Nogueres encara és més taxatiu: “Em tiraré pedres sobre la meva pròpia teulada, però doblar al català només té sentit si ho fas bé. Si no, és llançar els diners, perquè aquí som bilingües i podríem entendre la versió castellana. Però doblem perquè volem normalitzar la llengua. I això ens obliga a fer-ho bé”.

Els actors, gairebé deu anys sense conveni

“La nostra és una història de precarietat”, sentencia una actriu de doblatge catalana que porta diversos anys al sector i prefereix mantenir-se en l’anonimat. Però ella mateixa coincideix amb la resta d’entrevistats que hi ha una data clau que explica la davallada de les condicions laborals del sector. És l’any 2012, quan el Partit Popular va aprovar la reforma laboral i això va fer que el món del doblatge a Catalunya quedés sense conveni un any més tard. El motiu és que la reforma laboral de Rajoy va fixar que els convenis caducats es prorrogarien com a màxim un any per donar marge per negociar el nou i, si no, deixarien de ser vigents.

Començava una època àrida per als professionals del sector: sense conveni col·lectiu vigent i amb la patronal dissolta i, per tant, cap possibilitat de negociar-en un de nou. “La fi del conveni va donar llibertat perquè les empreses paguessin per sota del que estava establert”, relaten diversos professionals consultats per l’ARA. Van ser anys “durs”. El 2013 gairebé 200 treballadors del sector van adherir-se a una declaració de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) en què es comprometien a no acceptar salaris inferiors als del 2009, els vigents fins a la reforma (o sigui, 36,99 € per convocatòria de sessió de doblatge i 4,06 € per cada take, la unitat que es refereix al doblatge d’una a cinc línies de text; en cinema, 50,64 € per convocatòria i 5,63 € per take). Però ni hi eren tots els treballadors –són uns 300-350 actualment, segons dades de l’associació Doblatge Unida de Barcelona– ni cap empresa va signar-lo.

Després va venir la pandèmia –“El covid ha afectat moltes professions que vivien en la precarietat, però nosaltres ja veníem d’aquí”–, que ha aturat molts rodatges i també, de retruc, la feina dels actors de doblatge, que són l’última baula de la cadena. Però amb la primera desescalada van aparèixer brots verds al sector, que portava set anys “desregularitzat” i “atomitzat”, perseguint la signatura de l’anhelat tercer conveni del doblatge de Catalunya. Així descriu com era la indústria del doblatge fins aleshores Roger Isasi-Isasmendi, president de l’entitat Doblatge Unida de Barcelona. L’entitat va néixer el 2019 amb el gran objectiu d’aconseguir la regularització, i aquest estiu els seus associats van fer un pas decisiu juntament amb l'AADPC. Isasi-Isasmendi explica l’estratègia que van seguir: “Com que no vèiem les empreses del sector predisposades a constituir una patronal per negociar un conveni, vam decidir signar pactes amb cadascuna d’elles”. I què hi deia en aquest pacte? Doncs precisament que es comprometessin per escrit a respectar les tarifes salarials de l’últim conveni. A hores d’ara, han signat aquest pacte 14 companyies, la majoria del sector. Una bona notícia, assegura Isasi-Isasmendi, perquè es tracta d’un primer marc legal, però en cap cas l’horitzó definitiu: “És un escrit completament de mínims”.

L’objectiu, diuen des de DUB, segueix sent el mateix que els va empènyer a constituir-se fa dos anys. “Continuem aspirant a signar un tercer conveni col·lectiu del doblatge a Catalunya que actualitzi unes tarifes que han sigut superades”, explica Isasi-Isasmendi, que, amb el parèntesi de la pandèmia, reconeix que la feina ha crescut sobretot gràcies a la popularització de les plataformes digitals, com Netflix i la HBO.

El català doblat, en retrocés

Una de les tuitaires del sector que més van reaccionar al doblatge de la minisèrie Altsasu va ser Txell Sota. “Que no hagin cuidat Altsasu, que és una sèrie que ens toca de prop, demostra que no ens creiem que el doblatge és una eina fonamental per contribuir a la normalització lingüística”, explica a aquest diari. Aquesta actriu és partidària que les dues versions (original i doblada) estiguin ben curades i que l’espectador pugui triar. “Sembla que ens hàgim oblidat que moltíssima gent que no mirava TV3 va començar a mirar-la per veure les sèries que es doblaven al català i que això va ajudar molta gent a aprendre directament a parlar la nostra llengua, petits i no tan petits”, assegura.

Una de les seves piulades, de fet, alertava de la desertització que pot patir el sector i, de retruc, el mercat de versions doblades: “El català està en perill d'extinció, i invertir en una trinxera com el doblatge ens pot assegurar una generació de parlants”, va deixar escrit en una de les seves piulades, en les quals denunciava l'escassedat de feina. Una altra actriu de doblatge que també prefereix mantenir-se en l’anonimat confirma aquesta davallada en les contractacions: “Noto que la llengua pròpia està caient: només un 10% dels doblatges que faig són en català”, assegura.

Roger Isasi-Isasmendi, que porta gairebé 30 anys al sector, també ha notat aquesta davallada pel que fa als projectes doblats al català: “Els últims anys hem notat un augment de la feina en castellà, però lamentablement no en català”. Ell, rememora, va endinsar-se al doblatge “gairebé jugant”, quan tenia nou anys. Forma part de la fornada de veus joves que són fills de família dedicada al doblatge i que, fa trenta anys, quan Disney va decidir que els personatges infantils els havien de doblar menors –i no dones, com fins aleshores–, van deixar de córrer pels estudis i es van posar davant d’un micròfon. Va aparèixer a Bola de Drac GT, Breaking bad en català, Barrio Sésamo i La banda del patio. Després en vindrien moltes més.

Isasi-Isasmendi també considera que s’haurien de revisar els criteris de les adjudicacions de TV3 per garantir la qualitat del doblatge en català: “Si entenem que el doblatge és una eina de normalització lingüística, no podem perdre la qualitat artística del producte”, assegura. De fet, tot just aquesta setmana l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya i l’associació Doblatge Unida de Barcelona han emès un comunicat en què denuncien que el sistema d’homologacions és “insostenible”, tant per a les empreses com per als treballadors, perquè han dut a una “rebaixa constant” dels preus. Demanen que es torni a donar valor al criteri de la “qualitat artística” que consideren que va ser “suprimit” en benefici del criteri econòmic arran de la pèrdua del conveni col·lectiu.