“És molt gros tot, eh?, el PP ho té molt cru, tia”

El de Barberá és un dels ninots estrella de les Falles.
i David Miró
15/03/2016
3 min

BarcelonaEn la investigació per blanqueig de capitals del grup municipal del PP de l’Ajuntament de València hi ha dos personatges contraposats que són claus per entendre el cas. D’una banda hi ha l’exregidora de Cultura, María José Alcón, protagonista de les gravacions en què explica la corrupció del PP valencià amb un desvergonyiment infantiloide, i de l’altra, Patricia Iserte, un dels quatre assessors que es van negar a participar en l’operació de blanqueig. El diferent tarannà de cadascuna queda perfectament reflectit en el sumari.

Arran de les converses enregistrades per Marcos Benavent, ex home fort d’Alfonso Rus a la Diputació de València i que és el penedit que destapa tota la trama de comissions i finançament il·legal del partit, la Guàrdia Civil decideix intervenir el telèfon d’Alcón, que també és la dona d’Alfonso Grau, el segon del consistori valencià. Allà, els agents busquen operacions milionàries (ella és una de les que rep comissions en mà), però es troben amb una cosa molt més cutre: una operació per blanquejar 50.000 euros mitjançant suposades donacions de 1.000 euros dels regidors i assessors que treballen a l’Ajuntament.

Alcón ho explica així a la seva germana Cristina: “Li vaig dir [a Juanjo] que em fes una transferència d’aquests 1.000 euros que han blanquejat en el partit, de tot el diner negre que tenen, o sigui, em van donar tots els bitllets de 500, i jo havia de fer una transferència legal des del BVA [sic] de 1.000 euros. Que els blanquegen així. D’on vénen els diners? Doncs d’una donació d’un regidor que procedeix d’aquest compte corrent, d’una transferència bancària i tal... és molt gros tot eh?, el PP ho té molt cru, tia”.

Dos dies abans, la mateixa Alcón explicava l’operativa (de manera “absolutament espontània”, assenyala el fiscal) al seu fill Vicente Burgos. I concloïa: “Com tu em vas dir una vegada, i tens més raó que un sant, en aquest país l’única cosa que funciona és la corrupció”.

A l’altre extrem de la història hi trobem Patricia Iserte, assessora en l’àmbit de relacions internacionals de l’Ajuntament, que un dia es troba que li transmeten la instrucció que ha de donar 1.000 euros al partit i que després els diners li serien retornats en dos bitllets de 500 amb la condició que no els ingressi al banc (una pràctica de blanqueig que és coneguda com a smurfing o pitufeo ). Quan Iserte s’hi nega, comença a viure un calvari que la porta a fer un escrit explicant-ho tot que després entrega a les autoritats. Aquí relata, per exemple, el moment en què li diu que no a la secretària del grup municipal, María del Carmen García-Fuster, al seu despatx: “Em va demanar, molt nerviosa, que abandonés el despatx dient-me: «No passa res, vés-te’n, espero que entenguis el que estàs fent», i vaig entendre que es referia al meu futur laboral [...]. Me’n vaig anar del despatx en un estat de nervis terrible”. I afegeix, perquè quedi clar: “Crec que presumptament s’està cometent un delicte de blanqueig de cara a la campanya electoral i em nego rotundament a participar-hi”.

I acaba: “Escric això davant de notari perquè tinc por de les represàlies, que em passi alguna cosa [...]. Em fa pànic anar a la policia. Potser sóc covarda, però sóc una persona contra una organització que porta dècades governant”. Aquesta organització, per sort, ja no governa.

stats