La Guerra Civil, un pastisser i David Simon

L’estiu passat vaig entrevistar un home per una cosa i aquest estiu torna per una altra cosa. Torna enmig de finestres de nit mig obertes. Atacs de mosquits suïcides. Manotades de ventilador canó. El filet de sang de la víctima. Perquè la sang també es pot comptar. Calculo els llocs on el pare d’aquell home, entre el 1936 i el 1937, es va amagar dins la seva pròpia casa: en un forat darrere un armari de paret, sota el llenyer, dins unes botes de vi... Pare de set fills. Pastisser pobre d’una botigueta de poble. Un ciutadà normal. Però a la llista letal hi posa: va a missa. Per això ha d’estar amagat a casa. Per això el volen matar. Però creieu que la història acaba aquí? No.

Som davant la porta de casa. Quan el comitè local d’“incontrolats” va a buscar el pastisser, els acompanya l’alcalde. L’obliguen a fer les visites per legitimar, justificar encara més els escorcolls i assassinats arbitraris. L’alcalde és roig com els del comitè, però no està a favor de tot allò, però per salvar el coll també ha de fer el paper. L’alcalde, si ho sap abans, adverteix de les visites mortals. El pastisser no serà assassinat gràcies als seus avisos. L’alcalde després va ser empresonat pels revolucionaris que no el consideraven prou revolucionari. Després pels franquistes que el consideraven roig i el volien pelar. I el pastisser el va salvar explicant tota la gent que havia salvat. Ei, que no acaba aquí, això.

Veia els diferents amagatalls d’aquell pastisser i de tants d’altres com ell durant la guerra. Vaig fer un comentari a les xarxes. Com si el temps i l’espai no existís, uns “incontrolats” digitals, aquesta raça de Pikatxu3289, sense donar la cara, sense identitat, sense res, van començar a justificar la persecució i la necessitat d’assassinar aquell pastisser només pel fet d’anar a missa. Vaig deduir sagaçment que estan emparentats amb aquells “incontrolats” que a la Catalunya republicana van assassinar en nom de la revolució 8.360 persones segons xifres oficials: capellans, empresaris, treballadors, periodistes, catalanistes, republicans... I els que no sabem encara. I els milers que van poder trampejar la sang com el pastisser. Tot un país. I tot això es veu que ho van fer uns pocs “incontrolats”. Que es com dir que ningú ho va fer. La dictadura del lèxic letal per eixugar-se les culpes arriba fins al 2020. Que això segueix, eh!

Mentre veia mosquits “incontrolats” disparant digitalment contra el pastisser també veia centenars de mosquits “incontrolats” al timeline del periodista nord-americà David Simon. El creador de grans sèries de la nova edat daurada de la televisió ( The wire, The plot against America...). Simon estabornia els mosquits a manotades de raons, arguments. Aquests “incontrolats” eren una barreja de feixistes, ultradretans, ionquis del franquisme. Tot és una olla. Primer es parlava dels assassinats i víctimes de la dictadura. Del judici no fet contra el règim. I els “incontrolats” defensant Franco, els crims... Fot-li, fot-li... I va arribar la sang: Catalunya. I aquí també s’hi van afegir els “incontrolats” d’esquerres, republicans, ciutadans-del-món... Els de dretes i esquerres negant que la guerra també va anar contra Catalunya, l’autonomia, la cultura, la llengua... I que a Companys el van matar per ser aficionat a la plastilina. Quin drama: sap més història de Catalunya Simon que bona part de Catalunya. Tan lluny físicament, tan a prop mentalment. I al revés, aquí. I vaig pensar en tot aquest país d’atrapats, entre uns i altres, que són els mateixos: l’escorxador dictadura SL del roig i el negre. I aleshores va aparèixer l’altre.

El març del 1936 alguns ja s’ho oloraven. Manuel Carrasco i Formiguera n’és un. Un dels líders del genètic partit independentista Unió Democràtica de Catalunya veu el fum del futur: “Hem de dir ben clar que no som a la dreta, ni a l’esquerra, ni al mig. Això són expressions topogràfiques que no arribem a comprendre, perquè tampoc podem capir que la Veritat, la Justícia i el Dret puguin ser a l’esquerra, al centre o a la dreta. Es troben allà on són, i allà on es troben la Veritat, el Dret i la Justícia allà ens trobem també nosaltres”. Aquesta és la geolocalització de Catalunya. Aquest és el problema. Carrasco, el 1936 amenaçat de mort per catòlic pels anarquistes i el 1938 assassinat per catalanista pels franquistes. Catalunya, país atrapat. Catalans, als qui sempre volen matar. Es diu llibertat: això sí que és una història, Simon.