La Guerra Freda, cara a cara

Al pavelló Laugardalshöll sempre hi ha moviment. Un dia s’hi juga a handbol, l’endemà s’hi fa gimnàstica i a la nit hi ha un partit de bàsquet. El 1965 el govern islandès va inaugurar aquest pavelló de Reykjavík, amb capacitat per a 5.000 persones, per respondre a la creixent demanda de la societat islandesa, que volia fer esport. I com que la meitat de l’any el clima no permet fer-ne a l’aire lliure, calien instal·lacions com aquest pavelló, que avui dia no pot amagar que és fill dels anys 60, i té un estil en què no saps amb seguretat si t’agrada o no. Quan es va inaugurar, a Islàndia tothom donava per fet que de feina no els en faltaria, als seus responsables. Però no imaginaven que el pavelló seria recordat pels escacs.

La partida del segle

Encara avui molts curiosos s’acosten al Laugardalshöll per fer fotografies i observant la sala més gran del pavelló. Després marxen cap als altres racons de la capital islandesa on va viure Bobby Fischer. El 1972 Reykjavík va ser l’escenari escollit per la que es va definir com “la partida del segle”, la final del Campionat Mundial d’escacs. Fischer, que era un jugador genial i una persona complicada, era la gran esperança dels Estats Units per derrotar els soviètics, que portaven 25 anys guanyant el Campionat del Món. En plena Guerra Freda, quan qualsevol racó del planeta era un escenari d’aquest conflicte entre dues maneres de veure el món, els esports no escapaven de la rivalitat. I, igual que el mateix 1972 els soviètics van celebrar que havien derrotat els nord-americans a la final del torneig de bàsquet dels Jocs Olímpics, en escacs va arribar el triomf de Fischer, que, malgrat que va perdre la primera partida, va reaccionar fins a derrotar el vigent campió, el soviètic Borís Spasski.

Un hotel a l’aeroport

Aquelles partides jugades s’han mitificat tant que molts aficionats han memoritzat els moviments d’una final fixada al millor de 24 partides. Al final, Fischer va guanyar set partides, Spasski tres i onze van acabar en taules. La final es recorda per les jugades genials de Fischer, però també per les seves dèries, que van endarrerir el començament de la competició amb reclamacions com que les peces fossin de la marca anglesa Jaques of London. Després de perdre la primera partida, Fischer no va presentar-se a la segona, que va perdre, ja que va exigir que es retiressin totes les càmeres de televisió. Avui dia, en el pavelló només hi ha una placa que recorda la final i el llibre de visites del torneig, amb la signatura dels dos campions. En canvi, a l’Icelandair Hotel Reykjavík Natura, just al costat de l’aeroport, hi ha objectes de la final exposats. El 1972 hi van dormir els jugadors... i uns quants espies. Molta gent demana la suite 470, la que va utilitzar Fischer tant durant la final com el 2005, quan va tornar a Islàndia.

Després de guanyar el títol mundial, Fischer es va anar tancat en un món interior fosc, des d’on atacava el govern dels Estats Units, els jueus i la televisió. El 1992 va acceptar repetir una partida contra Spasski a Iugoslàvia quan aquest estat patia un embargament de l’ONU per la Guerra dels Balcans. El govern nord-americà, doncs, el va començar a perseguir i finalment va ser detingut el 2004 al Japó per portar un passaport fals. Però Islàndia va acceptar una petició d’asil de Fischer i aquest geni dels escacs va acabar els seus dies amb la nacionalitat islandesa, país on va morir el 2008.

Una casa de fusta

Coses de la vida, quan tornes del pavelló cap al centre de Reykjavík passes per la casa Höfdi, un preciós edifici de fusta que havia sigut l’antic consolat francès, famós perquè va ser clau per anar acabant amb la Guerra Freda: el 1986 s’hi van reunir Ronald Reagan i Mikhaïl Gorbatxov. Tot i que aquelles converses no van acabar amb cap acord, van ser claus per anar creant ponts entre Moscou i Washington, dues capitals que es troben a mig camí de Reykjavík, on els islandesos, els anys 70 i 80, veien com els avions dels dos bàndols els passaven per sobre els caps en un món dividit.