Guillem Agulló, el despertar més brutal
La pel·lícula La mort de Guillem, del director Carlos Marques-Marcet, no ha decebut cap de les expectatives que havia aixecat. Explica, com ja és prou conegut, la història de l’assassinat del jove antifeixista valencià Guillem Agulló a mans d’un grup de neonazis, i el calvari posterior que van viure els seus pares davant de la justícia, els mitjans de comunicació i els sectors de la societat afins al nacionalisme espanyol de dreta i extrema dreta. Una part d’aquest calvari, perquè, de fet, Carme Salvador i Guillem Agulló (els pares de Guillem Agulló Salvador) encara ara segueixen rebent insults i amenaces. La tensió dramàtica del film està a l’altura dels fets narrats, les interpretacions són de gran qualitat (especialment les de Glòria March i Pablo Molinero, que impressionen en el paper de la mare i el pare de Guillem) i tot el conjunt evidencia el saber fer de Marques-Marcet, un dels cineastes catalans joves més interessants. L’emissió simultània de la pel·lícula a les televisions públiques de Catalunya, les Balears i el País Valencià (TV3, IB3 i À Punt) va ser un altre encert, i les altes audiències obtingudes haurien de marcar aquesta col·laboració com el bon camí a seguir. Hi ha un espai de comunicació en llengua catalana que es troba encara per construir (però que està ben estudiat i teoritzat: vegeu els treballs de Josep Gifreu, Joan Manuel Tresserras o Enric Marín). Per altra banda, la novel·la Guillem, de Núria Cadenes, publicada també enguany, és una altra ficció que ofereix una aproximació penetrant a aquests mateixos fets.
Guillem Agulló Salvador tindria 45 o 46 anys si fos viu, era de la mateixa quinta -o amb pocs mesos de diferència- que Manel Marí o Borja Penalba: poetes d’esperit llibertari, glorioses bestioles àcrates i inclassificables. Guillem Agulló militava als Maulets, i el seu assassinat (d’una punyalada al cor assestada pel feixista Pedro José Cuevas mentre els seus companys subjectaven Guillem), així com el judici infame que va merèixer a l’Audiència Provincial de Castelló, van ser per a la nostra generació el despertar més brutal. Havíem crescut convençuts de ser ciutadans d’una democràcia jove, plena de lluminoses possibilitats de futur per viure. I de sobte comprovàvem de la pitjor manera que érem en un incert i llarg canvi de règim, en què l’extrema dreta i els feixistes campaven a lloure i impunes, gràcies a la cobertura que els proporcionava tot el sistema polític i institucional que coneixem com a sistema del 78. En especial, tota la part del sistema que gravita entorn de la seva formació política més important i poderosa, el Partit Popular, suposadament de centredreta. Entre la nostra generació, i els que són uns anys més joves, hi ha també els defensors més agressius, mentiders i descarats d’aquest sistema, i del seu braç violent i neonazi. Per això són necessàries i valuoses ficcions com la novel·la Guillem, de Núria Cadenes, o el film La mort de Guillem, de Carlos Marques-Marcet. I no: ni oblit, ni perdó.