Ernest Lluch

Aquests darrers dies els mitjans han recordat el covard assassinat d’Ernest Lluch, un polític d’una biografia notable, excel·lent si la valorem des de l’ermàs que habitava. Però els qui el vam conèixer sabem que alguns dels panegírics que avui li dediquen no l'hi haurien agradat. Com a persona llesta, al polític Lluch li agradava pensar per si mateix, i no ser una peça d’un relat preestablert propietat d'uns que sovint són contraris a la mentalitat lliure que ell representava. L'Ernest era discutidor i argumentava amb erudició. Controvertir era congènit a la seva forma de ser i això li omplia part de les seves relacions socials. Per això, en defensa de Lluch, penso que no li haguera agradat un relat sense matisos com sovint s’ha fet.

Recordo molt bé com, a la barra del bar de la Facultat d’Econòmiques, contra el meu reclam sobre els falsos pressupostos amb què treballava la sanitat, amb modificacions constants des de la infravaloració inicial de la despesa en medicaments i plantilles, ell em deia que si la sanitat en necessita cent, n'hi has de donar noranta si no vols acabar havent-n'hi de donar cent deu. I jo que li reclamava que sense pressupostos, que se sabien irreals, era impossible després exigir eficiència en el seu compliment! O quan discutíem si havia copiat bé la reforma de l’atenció primària de la britànica, oblidant-se, emperò, que els metges de capçalera allà són autònoms i aquí els feien assalariats. Eren anys complicats: tenia mèrit universalitzar legalment l’assistència sanitària sense augmentar-ne la despesa, aprofitant per vies diferents, beneficència inclosa, la reorganització del sistema. Però ell era conscient que no tot eren flors i violes i que hi ha moltes coses a millorar.

No es fa cap bé al mestre Lluch obviant-li les omissions, ja que això resta credibilitat a qualsevol biografia respecte a moltes altres coses bones que va fer per la sanitat pública. Com quan es valora l’acadèmic, passant per alt que sent ministre es va presentar -i guanyar, amb cert escàndol- una plaça de catedràtic a la Universitat de Barcelona, procedent de la de València. O quan va abandonar el PSPV i es va passar a Girona per assegurar-se un lloc electoral, o quan des de la seva interpretació del catalanisme defensava una Loapa tergiversadora de l’autonomia contra el partit des del qual havia estat elegit, el PSC, que pugnava llavors encara per tenir grup parlamentari propi.

El mèrit d'Ernest Lluch rau en el fet que va tenir el valor d'enfrontar-se als interessos creats que envoltaven la sanitat del moment i el règim tancat de partits que al final el va foragitar. Era una ment lliure, amb ganes sempre de debatre-ho tot: ho va fer en el dinar del darrer tribunal de tesi que va presidir i del qual jo era membre, mentre érem a taula. Dialogar, discutir, posar-se rebec si calia, amb qui fos. Gemma Nierga ho va clavar: fins i tot amb els seus propis assassins ho haguera fet. No tenia por d’anar contra corrent; de fet, li agradava. També a les actuacions que feia a la Universitat Menéndez Pelayo, amb seu a Sant Sebastià, que ell com a rector disfrutava, més que a la pacífica Santander. Amb quants dels qui ara li donen pàbul no discutiria Lluch? Quants d’aquests partidaris de la sanitat pública que avui el lloen mantenen pòlisses a la sanitat privada, i de manera fins i tot gratuïta per la seva condició de funcionaris? Opten per l'assistència privada perquè a la pública ja hi tenen accés per la via dels amics? Diners a la privada i costos a la pública: just el contrari del que es predica! Això és voler per als altres el que no vols per a tu. Quants dels que aplaudien al Saló de Cent en el seu homenatge podien mostrar amb fets el que Lluch donava com a drets? O quants s’amaguen en una col·laboració público-privada fake de contingut incert per evitar reconèixer les limitacions de la gestió sanitària pública?

Voldria evitar que s’apropiï de la personalitat de Lluch una falsa visió progressista de la sanitat, una zona de confort polític, de consolidació conservadora del sistema per tal que res no canviï. Un fet que no fa justícia a un personatge que des de la participació política era just el contrari: un crític revisionista. Després de trenta-cinc anys, en la reconsideració del nostre sistema sanitari -el suposat millor sistema del món-, en resposta a la pandèmia, segur que Lluch hi trobaria un camp adobat.