La guillotina blaugrana
BarcelonaAmable en el tracte, amb un humor particular i certa dèria per explicar històries dels seus temps de jugador, Andoni Zubizarreta ha sigut acomiadat per segon cop del Barça, el club on va guanyar-ho gairebé tot com a porter per acabar acomiadat de manera indigna, dins d’un avió. Aquell porter mereixia un tracte millor. Ara aquest director esportiu ha caigut abans del que estava previst. Tothom donava per fet que cauria. Dins del club ningú amagava que seria el següent de la llista, després del director general, Antoni Rossich. Algun directiu, de fet, pensava que caurien el mateix dia, però Bartomeu ha fet caure els caps de turc de manera progressiva, per guanyar temps.
Tallar caps per salvar el seu, vaja. Gairebé tots els responsables del cas de la sanció de la FIFA ja són fora. Ara, els pecats de Zubizarreta afecten altres casos, com una planificació esportiva marcada per casos estrafolaris, com no saber fitxar un central de nivell en tres anys i convertir el serial del lateral dret en una comèdia. Alves, Montoya i Douglas han sigut els protagonistes d’una presa de pèl.
El Barça grinyola. Camina pels camps com aquelles dames d’altres èpoques que aixecaven passions. Però un cop perden el maquillatge, perden l’encant. El camí fa baixada, el club perd poder i màgia. Viu una trista decadència en tots els aspectes, excepte l’econòmic, l’únic baluard d’una directiva que presumeix dels diners guanyats. Com si el club fos una empresa. Des de l’any 2010 cada any s’ha guanyat menys a nivell esportiu. De la Champions a la buidor. Des de l’any 2010 s’han marcat diferències amb noms gloriosos d’aquest club i s’ha confiat el Barça a persones que en molts casos ja són fora, després d’haver protagonitzat algunes de les pàgines més vergonyoses de la història de l'entitat: una sanció de la FIFA, un rosari de denúncies, una planificació esportiva que ha arribat al gener sense poder transmetre un pla seriós sobre la gespa. I parlem del Barça que s’ha gastat més diners de la història.
El Barça pateix i Bartomeu ha anat tallant caps. Només li queda una oportunitat: que Luis Enrique aixequi l'equip i faci les paus amb Messi. S’ha quedat sense caps de turc. Han marxat gairebé tots els culpables. Només queda ell, tan culpable com els altres. Bartomeu difícilment podrà bastir una imatge que no estigui relacionada amb aquests quatre anys de lenta i pausada decadència. Sense l'Unicef, sense Champions, sense joc alegre i amb Messi emprenyat, el Barça talla caps a la mateixa velocitat que ho feia Robespierre. Que també va acabar sense cap, per cert.
Zubizarreta marxa del club després d’unes declaracions en què qüestionava el paper de Bartomeu. Unes declaracions que segurament s’han tret de context, ja que Zubizarreta ja havia sigut sentenciat feia setmanes. Al club era l’ase dels cops. Rosell ja va passar-li per sobre imposant-li el Tata. I Bartomeu el tira als lleons. Zubizarreta, l’home que va perdre Valdés, marxa d’un club que cada any ha perdut. En cada rentadora s’han perdut llençols. Mig despullat, ara el Barça és la riota. De club més admirat del món a club mediocre en quatre anys. Una fita ben trista.
