Guspires i cendres
S'acaba l’Any Beethoven. Ha passat una mica sense pena ni glòria per culpa d’això que en diuen la pandèmia. Malgrat tot, hem pogut homenatjar-lo en privat, cadascú a casa seva, escoltant algun enregistrament o veient algun DVD d’una sonata, un quartet, un concert, una simfonia. Catalunya Música ha emès de tant en tant alguna peça de Beethoven, en algun dels seus programes, però no ha pas celebrat l’any del monstre de Bonn amb un programa diari, o com a mínim setmanal, dedicat a la seva música.
En un d’aquests concerts que transmet Catalunya Música, l’altre dia van emetre un enregistrament des de Salzburg de la Novena simfonia. La vaig escoltar devotament i mentre se m’anava ficant a dins aquella música, em va venir al cap una imatge d’Europa. La de l’Europa turbulenta, sí, però terriblement creativa, dels temps de Beethoven… Una Europa que creia en la llibertat, en la passió, en la vida espiritual. En la cultura, en definitiva. Una Europa tan diferent de l’Europa que tenim ara, tan bolcada en els negocis. Una Europa que només mira cap als propis interessos i s’oblida de les llibertats dels pobles que la componen. Que diferent la gèlida Europa burocràtica actual de la carnal Europa de Michelangelo, de Brueghel, de Mozart, de Goethe, de Hölderlin… La Novena anava sonant. Beethoven donava cos a tots els meus pensaments tristos. Els pares de la nostra Europa van triar el final de la Novena simfonia com a himne. En quina Europa pensaven? No pas en la de Bach, en la de Caravaggio, en la de Schubert, en la d’Otto Wagner, en la de Richard Strauss, en la de Hoffmannstal, en la de Wittgenstein, no. Només en la del capital, en la dels negocis dels estats que van accedir a jugar el joc d’aquesta Europa. Però escollint la Novena simfonia de Beethoven, l’himne a l’alegria de Schiller, es posaven en evidència. L’Europa que estaven fent mai no seria com aquell himne, com aquella música tota foc que tant contrasta amb la fredor arquitectònica dels edificis moderns de Brussel·les.
I, de cop, "Freude!", el crit desitjat. Maragall el va traduir per "Joia!": “Joia que ets dels déus guspira / generada dalt del cel…” És un desig que m’inflama, és un foc a dins de tot de l’ànima. Però l’alegria, la joia, em queda de seguida velada per una infinita nostàlgia. D’allò que hauria pogut ser, d’allò que no ha sigut.
I, també de cop, el pensament se me’n va cap això que en diuen “el Procés”. Cap allò que hauria pogut ser, cap allò que no ha sigut. El fracàs d’Europa i el fracàs de Catalunya. Aquest, condicionat a l’altre. Amb una Europa realment hereva d’allò que canta en el seu himne, que diferent li hauria anat a Catalunya! Ara el cor canta la lletra sencera –recordo com la cantàvem als focs de camp de la meva adolescència–: “Abraceu-vos, homes, ara! / un gran bes inflama els cels: / germans, sobre els bells estels / hi ha l’Amor immens d’un Pare…” El foc crepitava. Les guspires s’alçaven. I a dalt, les estrelles i l’Amor d’un Pare. Quin magnífic programa per a nosaltres, per a Catalunya i per a Europa.
Borís Pasternak, gran poeta rus, va escriure una novel·la famosa: Doctor Jivago. Se’n va fer una pel·lícula d’èxit, dirigida per David Lean, amb Omar Sharif i Julie Christie de protagonistes. Després de les vicissituds innúmeres de la vida del doctor, la seva història d’amor amb Lara, amb qui, sembla, va tenir una filla… Bé, al final de la novel·la, el germà de Jivago, un cop el doctor ja ha mort, amb un alt jerarca del règim, busca aquesta criatura. La localitzen en una mena de camp de treball. És una noieta una mica esvaïda, sense cap guspira d’aquell foc que havia abrandat els seus pares. Quan la noieta ha parlat amb els dos homes i se’n torna a la seva feina, Pasternak es permet una reflexió profunda que resumeix tota la novel·la: allò que es concep amb altura de mires, sovint acaba d’aquesta manera. Així Grècia es va convertir en Roma, així l’il·luminisme rus es va convertir en la Revolució Russa…
Penso que així Europa ha acabat essent l’Europa que tenim i el procés per la independència de Catalunya ha acabat essent la immensa massa de mentides i interessos, de traïcions i d’enganys que ens entristeix i ens aclapara i desespera. Ara hi haurà eleccions autonòmiques. Després de tantes voltes, de tant esperançar la gent, tornem a ser on érem. Per què s’embolicaven en tota aquesta història que només ha portat dolor i vergonya?
Refugiem-nos en Beethoven, en Carner, ara que el seu any s’acaba. Ells en aconsolen i ens fan companyia.
