Literatura

Haruki Murakami: ‘La mort del comanador’

Arriba per fi la nova novel·la de l’escriptor japonès Haruki Murakami. El dimecres dia 10 l’Editoral Empúries posa a la venda el primer llibre de La mort del comanador, del qual a sota prepubliquem el pròleg, una novel·la en què l’autor recupera la primera persona per parlar d’un pintor que, després de ser abandonat de sobre per la seva dona, es refugia a la casa enmig d’un bosc d’un vell artista melòman.

Haruki murakami ‘La mort del comanador’
Text: Haruki Murakami / Il·lustració: Mari Fouz
07/10/2018
3 min

A vui, quan m’he despertat d’una migdiada curta, davant meu m’he trobat «l’home sense rostre». Estava assegut a la cadira de davant el sofà on dormia, i em mirava directament amb els seus ulls imaginaris en un rostre inexistent.

Era alt, i tenia el mateix aspecte que l’altre cop que el vaig veure. Duia aquell barret negre d’ala ampla que li tapava a mitges el rostre sense rostre, i el mateix abric llarg i fosc.

-He vingut perquè pintis el meu retrat -m’ha dit l’home sense rostre després de comprovar que estava ben despert. Tenia una veu greu, sense cap mena d’entonació ni de calidesa-. M’ho vas prometre. Te’n recordes?

-Sí que me’n recordo. Però en aquell moment no tenia paper i no vaig poder pintar-lo -li he respost. A la meva veu també hi faltava entonació i calidesa-. A canvi, li vaig donar l’amulet d’un pingüí com a penyora.

-Sí, el tinc aquí.

Després de dir això, ha mogut la mà dreta endavant. Era una mà molt llarga. Al palmell hi tenia una figureta de plàstic en forma de pingüí. De les que s’enganxen a la cinta del telèfon mòbil com a amulet. L’ha deixat sobre la tauleta de vidre. En fer-ho, s’ha sentit un sorollet sord.

-Te’l torno. Segurament el necessitaràs. Aquest pingüí pot servir d’amulet per protegir les persones importants que tinguis més a prop. A canvi, només et demano que pintis el meu retrat.

M’he quedat parat.

-Però, així de sobte... Encara no he pintat mai el retrat d’una persona sense rostre.

-He sentit a dir que ets un retratista excepcional. I, a més, per a tot hi ha sempre una primera vegada -ha dit l’home sense rostre. Després d’aquestes paraules, ha esclafit a riure. O això m’ha semblat. La seva rialla ha sonat com una ratxa de vent que bufava des del fons d’una cova.

S’ha tret el barret negre que li tapava la meitat del rostre. Allà on hi hauria d’haver hagut el rostre hi havia una boira blanquinosa que es movia a poc a poc, en forma d’espiral.

M’he aixecat i he anat al taller a buscar un bloc de dibuix i un llapis tou. Llavors m’he assegut al sofà i he intentat dibuixar el seu retrat. Però no sabia per on havia de començar ni cap a on havia de continuar. Allà no hi havia res. Com es pot donar forma al no-res? A més, la boira blanquinosa que envoltava el no-res no parava de canviar de forma.

-Val més que t’afanyis -ha dit l’home sense rostre-. No em puc estar aquí tanta estona.

El cor em bategava dins el pit amb un soroll sec. No tenia temps. M’havia d’afanyar. Però els dits amb què agafava el llapis estaven aturats en l’aire i era incapaç de moure’ls. Era com si tingués la mà adormida a partir del canell. Tal com ha dit, hi ha unes quantes persones a qui he de protegir. I l’únic que podia fer era dibuixar. Tot i així, m’era impossible fer el retrat de «L’home sense rostre». M’he quedat allà desorientat, mirant com es movia la boira al meu davant.

-Em sap greu, però s’ha acabat el temps -ha dit l’home sense rostre al cap d’un moment. I llavors ha exhalat una alenada com un riu de boira blanca per la boca del seu rostre inexistent.

-Esperi’s. Amb una mica de...

L’home sense rostre s’ha tornat a posar el barret que li ocultava mig rostre.

-Tornaré a visitar-te. Quan torni, pot ser que ja m’hagis pogut pintar. Fins llavors, em quedaré aquest pingüí.

I llavors l’home sense rostre ha desaparegut. La boira s’ha esvaït tot d’una, com si se l’hagués endut un cop de vent sobtat. Només han quedat la cadira buida i la tauleta de vidre. Sobre la tauleta no ha quedat ni rastre del pingüí.

Ha estat com un somni breu, però sé perfectament que no era cap somni. Si ho hagués estat, aquest món on visc també ho seria.

Potser algun dia seré capaç de pintar el retrat del no-res. De la mateixa manera que un cert pintor va ser capaç de pintar un quadre titulat La mort del comanador. Però per fer-ho necessito temps. Necessito que el temps es posi a favor meu.

stats