LITERATURA
Misc17/06/2013

Helen Oyeyemi, una escriptora gens convencional

Tot i no haver fet 30 anys, ja ha publicat quatre novel·les. L'última, 'El señor Fox'

Jordi Nopca
i Jordi Nopca

BarcelonaRebecca, de Daphne du Maurier, arrencava amb les hipnòtiques paraules de la senyora De Winter: "Ahir vaig somiar que tornava a Manderley". Set dècades després de la novel·la -que Hitchcock va ajudar a popularitzar gràcies a l'adaptació cinematogràfica homònima-, Helen Oyeyemi comença El señor Fox (Acantilado) amb una altra visita pertorbadora, la de Mary Foxe, l'última persona que l'escriptor Saint John Fox "esperava veure". "Quan vaig llegir Rebecca vaig adonar-me que era una versió del conte Barbablava , en què un aristòcrata es dedica a matar les seves dones i les amaga en una habitació del castell on viu, fins que l'última descobreix què els ha passat a totes les seves predecessores. La barreja entre seriositat i frivolitat m'encantava", explica Oyeyemi amb un fil de veu. La prosa altament imaginativa i desfermada de les seves novel·les contrasta amb la timidesa que la fa somriure i fixar la vista en una de les parets de l'habitació. "Els contes de fades són refets i versionats al llarg dels anys. La història de Barbablava ha estat represa per Maurier, però també per Charlotte Brontë i Angela Carter, entre d'altres", resumeix.

Crims inevitables

L'aportació d' El señor Fox és calidoscòpica. Mary Foxe comença retraient al seu creador que sempre mati els personatges femenins. A partir d'aquí, el lector s'endinsa en una vintena de narracions, totes amb punts de connexió, que arrenquen l'any 1936 i es permeten tota mena de viatges: temporals, geogràfics, anímics, interculturals i onírics. "La meva primera intenció era escriure un thriller convencional, però quan m'hi vaig posar alguna cosa no funcionava. Els personatges no estaven vius. La meva pròpia versió de la faula no em semblava autèntica", recorda Oyeyemi, que va acabar optant per fragmentar les peripècies dels personatges principals, canviant de punt de vista per poder endinsar-se més en la seva psicologia. ¿Podem parlar de novel·la? "Potser deixem-ho estar en llibre", diu l'escriptora.

Cargando
No hay anuncios

En un dels contes, Mary Foxe posa un anunci al diari per trobar el seu príncep blau, però acaba demanant a l'home amb qui queda, el senyor Fitcher, que li talli el cap. En un altre, el senyor Fox intenta tornar-se a guanyar el cor de la seva esposa, la Daphne, portant-la a visitar el far on jugava quan era petit. Hi ha també l'amistat impossible entre una nena i una guineu, i una història entre un nen egipci que és adoptat per una col·leccionista d'art i que acaba anant a parar a l'altar on una noia ha enterrat el seu cor. "Tothom va disfressat o està a punt de transformar-se en algú diferent. I al final sempre guanya l'ordre. L'amor no pot triomfar si l'ordre del conte no ho vol així, i passa el mateix amb l'odi, la pena o l'enginy", es pot llegir en un dels passatges del llibre. Els crims potser són inevitables -si la narració ho demana-, però Oyeyemi aconsegueix que cada vegada sorprenguin. "Enamorar-se és un risc, i cada conte explica una història d'amor. Què passa quan et compromets amb algú? Quins són els perills de la infidelitat? Podem pensar que la fórmula «i van ser feliços per sempre més» existeix? -es demana l'autora-. A El señor Fox volia explicar tot això assumint els reptes de canviar-ne els llocs i les èpoques". L'experiment es comença llegint amb curiositat, i s'acaba devorant amb fascinació.