Hotel Cochambre: “Hem de sortir a donar alegria, encara que estiguem tristos”

S aber que se puede, querer que se pueda, quitarse los miedos, sacarlos a fuera... Han hagut de passar tres mesos de confinament perquè algú em canti per videotrucada. És Benito Inglada qui ho fa, líder de la que segurament és la banda de festa major més influent del país, Hotel Cochambre. Parlem per videotrucada de WhatsApp, perquè no ens en sortim amb Zoom. I no només s’anima amb Color esperanza sinó també amb una de Carlos Vives que jo no havia sentit mai - Cuando nos volvamos a encontrar - i fins i tot amb l’himne ressorgit, Resistiré, que segons m’explica acostumava a obrir els concerts de l’orquestra fa anys. El Benito troba a faltar la carretera, l’escenari i el públic. Aquest és el primer cop que se’n separa des de l’estrena d’Hotel Cochambre, el març del 2000. Vint anys que s’havien de celebrar amb una festassa a la Sala Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat el mateix dia que es va decretar l’inici del confinament.

“Ha estat terrible, una bogeria”, admet Inglada. És el primer cop que l’orquestra fa una aturada tan llarga. Recorda l’arrencada de la banda com la d’un artefacte que li va esclatar a les mans i que des del primer espetec ha estat un deliri de diversió i de creixement, amb una mitjana de 120 concerts anuals i una cort de seguidors que els acompanyen amb fervor escenari a escenari. Encara no havien descansat ni un sol cap de setmana i el confinament ha estat com “un cop de puny” que, a més, arriba en l’arrencada de la temporada alta. Les primeres setmanes van ser difícils de pair: “Vaig quedar noquejat”, confessa. Sobretot per la incertesa de no saber fins quan s’allargaria el tancament. I ara, ja a l’última fase, continua atònit davant l’evidència que “tothom treballa menys els músics”. El desconfinament ha estat “ingrat” per al món de la música en directe per fets com ara l’obertura dels camps de futbol abans que les sales de concerts. “M’ha sabut molt greu”, admet Inglada, i considera que es podia haver “collat més” per evitar que la cultura no en sortís tan malparada. La salut d’Hotel Cochambre sembla de ferro. Ni en un moment tan crític com aquest Inglada no n’ha vist perillar la supervivència: “No m’he plantejat el futur, perquè teníem molts concerts per fer”. Però això no és habitual en un sector que ha quedat tocat, amb molts grups obligats a deixar-ho córrer i d’altres ofegats davant d’una temporada en blanc.

Els cinc d’Hotel Cochambre només han coincidit tots junts un cop des de mitjans de març, per la gravació d’una entrevista amb TVE: “Ja no recordava ni com es feia, no sabia agafar el to i pensava que se m’havia atrofiat l’oïda”, explica el líder de la banda. De propostes per fer actuacions enstreaming n’han arribat, però els Cochambre no s’hi veuen. “Som un grup boig, de festa major, de tenir la gent a prop, no sabria com tocar per a un públic per ordinador”. Per a Inglada, el desconfinament autèntic arribarà quan la seva banda torni a fer ballar places atapeïdes de públic desinhibit, sense distàncies obligatòries ni aforaments escurçats. Un horitzó que, ara per ara, saben que és lluny i que per tant els obliga a reinventar-se. D’entrada, caldrà redefinir la relació que s’estableix entre l’escenari i el públic. “Sempre he cantat per a gent aixecada i ara no sé com els portaré si estan asseguts”, admet.

“Hem de sortir a donar alegria, encara que estiguem tristos”. I ho estan, perquè enyoren l’energia del directe i perquè el sotrac els toca de prop. El garbuix d’emocions que ha provocat el confinament fa anar de corcoll Benito Inglada, que porta setmanes barrinant la manera d’aixecar l’ànim: el seu i el del públic. “Hem de fer cançons que no només facin ballar sinó que motivin”. La inspiració vindrà de la pròpia experiència d’aquests mesos, encara que de moment no l’estigui trobant. “La creativitat ve quan a les muses els dona la gana, i amb aquesta pandèmia no sé on s’han ficat, però a mi no m’han vingut a veure!”