28/11: L'heroi barroc

En el futbol i en la biografia, Maradona és el prototipus de l’heroi barroc. Des del punt de vista estètic, tot en ell remet al cànon del Barroc (l’art de l’Amèrica Llatina): tot és desmesurat, excessiu, tràgic, extrem, amb un punt de teatralitat. Però també pel que fa al concepte: el Barroc, l’expressió artística de la Contrareforma, és la reacció contra els valors i l'estètica de la modernitat occidental, que tendeix a l’austeritat, al classicisme, a la mesura i a l’ordre. La corba contra la recta. L’ornament contra la simplicitat. La tragèdia contra la ironia. En aquest sentit, Maradona havia de ser chavista per força, com peronista, perquè quadrava perfectament amb la retòrica del populisme a la vegada revolucionari, ultrapatriòtic i mascle. Potser perquè és la culminació de l’heroi barroc, allà on va triomfar d’una manera més plena va ser a Nàpols, la gran ciutat barroca, on les seves imatges són als aparadors de les botigues de sants. I no va acabar de triomfar mai del tot en aquesta Barcelona del nord enllà, que vol ser noucentista i minimalista, i que ha triat els seus herois futbolístics més cap al nord que cap al sud, més moderns que barrocs, més endreçats que tràgics. Més Cruyff que Maradona. Messi? És una altra cosa.