Un heroi devastat per la mentida

BarcelonaSi The last dance et transporta al cel, Lance t’arrossega a l’infern. Un documental contextualitza l’èxit total de Michael Jordan i l’altre mostra la decrepitud d’un ídol caigut, abatut pel pes de les seves mentides. Després d’haver passat vuit anys des que es va descobrir el seu engany, Lance Armstrong no aconsegueix endolcir un passat en què el dopatge enterboleix els set títols del Tour de França que va aconseguir. El regust que deixa el relat audiovisual d’ESPN és tan amarg com dolorós. Abatut per les expressions insultants que rep des que es va saber el dopatge sistemàtic que tenia establert, el ciclista nord-americà admet que sempre hi haurà persones que el rebutgin per tot el que va passar.

“Només pots ser honest si ningú et pregunta”, reconeix Armstrong, que va passar d’heroi a malvat i que ara intenta defensar-se amb la seva versió dels fets. La periodista Marina Zenovich, però, no aconsegueix modificar els prejudicis dels espectadors durant un documental que inclou fragments de les vuit entrevistes que li va fer des del març de l’any 2018 fins a l’agost del 2019. Armstrong insisteix que no canviaria res i es manté desafiant, però admet que va utilitzar la seva malaltia com a escut i es pregunta si el dopatge va provocar el seu càncer testicular. “Quan la meva vida va fer un gir, vaig tenir clar que anés on anés durant la resta de la meva vida algú se m’acostaria i m’insultaria. Em diria: «Fuck you ». Però van passar els dies, els mesos i els anys i no va succeir. Cinc anys després va passar”, confessa Armstrong, que dona detalls d’una anècdota molt dolorosa. “Un grup d’homes que estaven en un bar em van reconèixer i van començar a insultar-me i a dir-me que era el rei dels tramposos. La meva companya em va dir: «Vinga, Lance, entra al cotxe». Segur que va pensar, perquè em coneix, que estava a punt de llançar-me sobre aquell paio per clavar-li una pallissa. I això hauria fet, segurament, durant la major part de la meva vida, perquè estava molt emprenyat. Havia de fer alguna cosa, jo soc Armstrong, no permeto que em facin això, això no pot quedar així. Però vaig entrar al bar i li vaig donar al cambrer la meva targeta de crèdit. Els vaig convidar amb una condició: «Has de sortir i dir-los: ‘Nois, Lance us convida i us envia el seu amor’». Hi ha gent que mai es calmarà. Continuen enfadats i ho estaran la resta de la seva vida”, diu.

Armstrong va ser suspès de per vida després d’admetre públicament, el 2013, que s’havia dopat de manera sistemàtica. “Desitjaria poder canviar el que va passar i haver sigut un millor home. Tot el que puc fer és dir que ho sento i tirar endavant”, confessa. L’exciclista de 48 anys apareix fràgil, despullat de tots els seus títols. “Mil vegades em van preguntar i mil vegades vaig mentir. Ningú que es dopa diu la veritat”, deixa anar.

La primera part del documental se centra en l’ascens a la fama d’Armstrong i en els personatges que el van envoltar, encapçalats pel polèmic doctor italià Michele Ferrari. El documental treu a la llum que els seus inicis en el dopatge no van ser l’any 1996, sinó quatre anys abans. Com a contrapès a la seva qüestionada trajectòria ètica, la peça audiovisual li dona l’oportunitat de presentar el seu fill Luke, que aparentment ha desenvolupat un punt de vista moral diferent al del seu pare sobre l’ús de les drogues per millorar el rendiment. La pregunta a Luke Armstrong, jugador de futbol americà de la Universitat Rice de Houston, és directa. “¿Consideraries utilitzar drogues il·lícites com va fer el teu pare?” La resposta fa mal. “Sempre he tingut ganes de lluitar per alguna cosa. Treballar per un objectiu específic sempre ha valgut molt més la pena que tirar pel dret. També sento que, si mai fes això i fos descobert, m’hauria guanyat el qualificatiu de «És com el seu pare»”, sentencia.