Les heroïnes oblidades del gulag

Barcelona“El més important a la vida és sentir que et comprenen...” Monika Zgustova (Praga, 1957) tanca amb aquesta frase d’Irina Emeliànova -que reflecteix les dificultats de moltes dones per tornar a la normalitat després de passar pels gulags soviètics- l’obra Vestides per a un ball a la neu (Galàxia Gutenberg). L’escriptora i traductora d’origen txec, resident a Barcelona des dels anys 80, torna a parlar en el seu nou llibre de l’opressió que van patir les dones sota el règim soviètic. Si a La nit de Vàlia traçava el retrat d’una supervivent dels gulags i a Les roses de Stalin s’endinsava en la vida de la filla de Stalin, a Vestides per a un ball a la neu recull el testimoni de nou dones -científiques, actrius, mestres, matemàtiques, poetes- que van viure la traumàtica experiència dels camps de treball forçats.

Emeliànova és la filla de la poeta i escriptora Olga Ivínskaia, la dona que va estimar Borís Pasternak i que va inspirar la Lara de Doctor Jivago. Emeliànova i la seva mare van patir el sadisme dels gulags en dues ocasions. “La meva mare, que durant el seu nou captiveri rondava la cinquantena, una edat difícil per a una dona, ho va passar especialment malament. Va pensar que no suportaria els treballs forçats en aquell camp per segona vegada i va intentar suïcidar-se. La van salvar, però va tornar al gulag malalta i trencada; mai més no va tornar a ser aquella dona forta, alegre i despreocupada que Pasternak va retratar en el personatge de Lara”, explica Ivínskaia al llibre.

Zgustova va començar a indagar en la vida de les dones al gulag després d’una reunió amb expresoners soviètics a Moscou. “El percentatge de dones que hi va haver al gulag és molt elevat, però en sabem molt poca cosa. Es té molta més informació sobre els homes -diu Zgustova-. La visió que tenen les dones és molt diferent, no és tan fosca”. El sistema brutal de repressió, salvatge i inhumà, que tenia com a objectiu posar fi a qualsevol discrepància, té força testimonis escrits, però la majoria des del punt de vista de l’home. Un dels més famosos és Arxipèlag Gulag, d’Aleksandr Soljenitsin, que va ser redactat entre 1958 i 1967 en la clandestinitat. A world apart, del periodista i escriptor Gustaw Herling-Grudzinski, va ser publicat a Anglaterra el 1951 i detalla les inacabables jornades de treball a molts graus sota zero, les violacions a les dones, la fam... Varlam Xalàmov va passar disset anys en un dels gulags de Sibèria i ho aboca en forma de gran literatura a Relats de Kolimà. Però, com diu Zgustova, hi ha pocs testimonis femenins. L’escriptora i traductora explica que totes les dones amb qui ha parlat recorden moments d’amistat i solidaritat: “En una situació límit tot és molt intens; les amistats que van forjar eren molt profundes i incondicionals”.

L’amor a la literatura

Zgustova va entrevistar totes les dones als seus domicilis. Els seus pisos eren plens de llibres. “Era entrar en un altre món. Hi havia sempre pintures o dibuixos originals, flotava la música clàssica... Els llibres estaven subratllats i es notava que els havien rellegit diverses vegades”, detalla l’escriptora. Als gulags no es podia tenir res: ni un llibre ni un paper ni un llapis. “Memoritzaven un poema, una cançó, i això els canviava la vida durant dies. Era el seu aliment mental i espiritual, els recordava que hi havia un altre món lluny de l’embrutiment del gulag”, diu Zgustova.

Quan van poder sortir del gulag, però, el malson no es va acabar, sinó que començava un nou suplici. “El règim exigia que no es donés feina a aquestes dones, que no se les ajudés per poder estudiar i que se les continués marginant”, detalla l’escriptora i traductora. A més, com explica Emeliànova, se sentien incompreses: “Tenien problemes per relacionar-se amb la resta de la gent. Els semblava que tothom era molt superficial, éssers d’un altre planeta. Per a elles la llibertat no era poder anar al cinema o a un restaurant, sinó poder escollir la feina que volien, el marit que volien, llegir el que volien, poder donar l’educació que volien als seus fills”, enumera Zgustova.

Tanmateix, la majoria se’n van sortir. Tan sols una de les nou entrevistades no va poder refer la seva vida. “Són dones molt intrèpides i valentes. No tenen por de parlar perquè quan has viscut en un infern tan brutal ja no hi pot haver res més terrible”, diu Zgustova, l’autora. Van lluitar molt. Elena Korybut-Daszkiewicz no va poder estudiar cibernètica fins pràcticament els 40 anys, però va acabar convertint-se en una de les científiques més reputades de Rússia. Susanna Petxuro va aconseguir estudiar història i treballar amb el seu net al Memorial, l’institut per a la conservació de la memòria de les víctimes del comunisme. Cap no es mossega la llengua. “Totes opinen que Putin és un criminal, que no s’hi pot confiar perquè prové del KGB”, diu Zgustova.