Hi ha partit i si es vol hi ha sortides

BarcelonaAhir a la tarda la plaça Catalunya va ser una àgora cívica, un teatre barroc, una pista de ball i l’escenari d’un drama històric. Hi havia gent de tota condició, aquestes persones que neguen com empestats els polítics i els mitjans de comunicació que els fan la cort, hi havia gent convençuda des de sempre i d’altres que porten set anys ofesos i conscienciats, hi havia protagonistes presents i absents. Entre els presents, a més dels representants de les entitats cíviques convocants, hi havia la presidenta del Parlament i el president de la Generalitat. I entre els protagonistes absents hi havia el rei Felip VI i Mariano Rajoy i el seu govern.

L’ambient, com sol ser, era festiu, gairebé diríem que sorprenentment i ofensivament festiu, ja que s’hi va celebrar i s’hi va proclamar un acte de desobediència a l’Estat i l’inici de la sobirania d’una nova nació, concretament la República Catalana. Envoltat de música, que s’agraeix, de bon humor, de sincer compromís cívic i, al final, de música disco i serpentines, un es preguntava: “¿Això és real? ¿Estem assistint al naixement d’una nova nació, un nou estat? ¿Tenen lloc els esdeveniments d’aquesta manera tan aparentment innòcua?” Si llegim les cròniques o les memòries de les persones que van viure la proclamació de la Segona República Espanyola podem creure amb tota convicció que una crisi d’estat es dona no només de manera inesperada, sinó fins i tot absurda, així que és realment possible que siguem enmig d’una cosa així, encara que avui les tensions dins dels estats europeus solen ser més esmorteïdes.

Però aquí podríem posar molt en qüestió si l’estat espanyol és un estat europeu convencional o si s’assembla més als estats postsoviètics que van passar d’un sistema totalitari a un altre de parlamentari. Per descomptat, l’estat espanyol demostra que és incapaç d’interioritzar la cultura democràtica, i això l’ha conduït a corrompre el seu funcionament i les mateixes estructures, com la justícia i com el sistema de mitjans de comunicació, que és una part essencial de la vida pública en les societats modernes. L’estat dissenyat des de la cort s’assembla molt més al decimonònic de la Restauració que a un de modern i -encara més- just i amb garanties democràtiques.

I hi torno: ¿això és la crisi d’estat que creiem que estem veient? Esclar, quan un portaveu del partit governant declara des de Madrid que l’Estat és un transatlàntic i Catalunya una barca inflable i punxada mostra no només el tradicional disbarat grandiloqüent, sinó un evident nerviosisme. El mateix que va mostrar Rajoy en la seva compareixença, en què va reconèixer una crisi d’autoritat de l’Estat sobre la societat i les institucions catalanes de manera explícita, cosa que també va mostrar el seu llenguatge verbal i gestual. Era un governant acorralat per la realitat, una realitat que ell mateix va ajudar decisivament a crear.

És cert, és una crisi d’estat, ho sap la borsa, ho saben les agències de ràting, ho sap la premsa internacional. Només ho pot ignorar l’opinió pública espanyola, sotmesa a una veritable presó informativa i a una intoxicació ideològica massiva.

L’assumpte és com es resoldrà. No hi ha dubte que Catalunya està protagonitzant un moment important en la història d’Europa. ¿Es pot reflectir en l’aparició de nous estats després de la caiguda de l’URSS? ¿En la demanda d’independència d’Escòcia? Tots necessitem referències i miralls, i crec que Catalunya no en té, per això és més estimable la seva audàcia i també per això corre el risc del vertigen. ¿Quina és la realitat, la de l’estat espanyol, que manifestament menteix i nega la realitat catalana, o la de la major part de l’opinió pública catalana i manifestament la d’aquest més o menys milió de catalans que segueixen un any i un altre reclamant la seva sobirania? Sí, Catalunya està sola i afronta un tràngol històric contra un enemic implacable i que no sap el que és el diàleg ni la democràcia, però aquesta és la seva força: insistir en la seva raó. Arribats aquí -no li han deixat cap altra opció- simplement no té alternativa, ha d’anar fins al final, igual que els que es mostren com els seus enemics, i després, quan passi el dia de votar, caldrà dialogar i negociar. Llavors ja es veurà.

Gasolina per a Puigdemont

Ahir va ser dia d’entusiasmes, i preocupació soterrada, però el que és segur és que ahir, avui i demà l’espionatge de l’Estat al servei de l’estratègia de Rajoy no descansa ni un minut, i que el telèfon de la Zarzuela i la Moncloa treu fum sense descans. I que les cancelleries europees es pregunten què espera Rajoy per fer política, em refereixo a política democràtica, no la que sap fer ell, la franquista. Hi ha partit, la Diada ha donat gasolina a Puigdemont per continuar, aquesta quantitat de gent darrere de la consigna de sobirania és molt carburant cívic. Tot i que, per cert, va fer molt bé declarant que està disposat a negociar en qualsevol moment amb Rajoy les condicions per a un referèndum. Si Europa vol, aquí hi ha una sortida democràtica per a un conflicte que, com tots, necessita sortides.