La història, per davant del futbolista

Un dia del 2008, després d’una derrota del Fluminense a la final de la Copa Libertadores, algú va preguntar al periodista brasiler Pedro Bial si aquell era el moment més trist dels 100 anys del club. “No ho sé, i m’és igual... Què són 100 anys per al Fluminense?”, va contestar. En 100, 200 o 400 anys, els clubs (o la majoria, com el Fluminense i el Barça) encara existiran. Els futbolistes, siguin millors o pitjors, passen. El club ha d’estar per davant dels jugadors, sempre. El Barça té una història que, en molts moments, es creua amb la història política de Catalunya i d’Espanya. I la història blaugrana (quasi sempre) ha sigut de resistència, de combatre un règim opressor, de plantar cara al feixisme. Per això, allunyar-se de Ronaldinho quan l’exfutbolista dona suport a un candidat d’extrema dreta és un moviment lògic i natural. Si Ronaldinho, un negre, vol fer costat a un candidat racista, té tota la llibertat per fer-ho, encara que a molta gent li costi comprendre’l. I el Barça té tota la raó de lluitar per mantenir els valors (a vegades oblidats) que van construir la identitat del club al llarg dels últims 119 anys, i perquè es mantinguin, si pot ser, durant els pròxims 100 o 200 anys.