Història d’un home de veritat

PeriodistaUn dia piquen, piquen, piquen... a la porta. Se l’enduen amb mig sospir. L’altre és per esbufegar a la dona i els nens: “No tornaré”. Explota: els fa un petó. Que fa un soroll de mai més. Molt més que les bombes feixistes d’aquells dies a la Barcelona de març de 1938. La ciutat cràter, i a ell el foten en un altre forat: a la txeca més fosca del regne obscur de les txeques. La de Vallmajor. A Sant Gervasi. Tuguri mortal creat el juliol de 1936 pel PSUC. Ara en mans de sang del Servei d’Informació Militar, vaja, el govern de la República Espanyola, que empresona, tortura, executa catalanistes, cristians, republicans... a qui li dona la punyetera legal il·legal gana en nom de la revolució (més de 8.000 catalans assassinats) i contra Catalunya. Jo sí, tu no. Disparen els amics republicans letals espanyols. Per això tanquen el Dr. Claudi Bassols.

Ell és un metge invisible. Corre afuat i amb cor gratuït als domicilis de la por. Missió: curar persones amagades per les amenaces de mort dels eufemísticament dits “incontrolats”, però realment i letalment són bàrbars que disparen amb pistoles ideològiques anarquistes, comunistes... I a Bassols l’han delatat. Txeca, presons. I un dia, sense explicació, surt. El franquisme acaba d’assassinar el seu amic i company de partit (Unió): Manuel Carrasco i Formiguera. I quan torna a casa no hi ha petons. Les paraules, els sentiments, es moren en vida, s’enterren en un taüt de foscor.

El mateix negre. De txeca. De forat on apallissen el fill de Dr. Bassols: Agustí Bassols. També Josep Carrasco i Azemar, fill de Carrasco i Formiguera. Curs 1942-1943. Estudiants de dret a la Universitat de Barcelona. Catalunya, catalans, sempre atrapats entre el roig i el negre. El franquisme negre fa el mateix que la revolució roja durant la guerra: crear una txeca dins de la universitat per torturar els alumnes dissidents de l’ordre legal. Circulen llistes: “Dels que érem rojos i separatistes”. I cap al forat infernal. Bassols se la juga, com el seu pare. Ell és un d’aquells estudiants antisistema. Combaten el franquisme amb la primera kale borroka: estripen cartells on hi posa “ Hable cristiano”. Llancen fulls volants que demanen la llibertat de Catalunya. Aprenen català i la història del seu país en pisos clandestins. Escriuen i reparteixen butlletins amb idees democràtiques. Volen que torni la Catalunya invisible i ells es fan visibles com formigues enfilant-se al dinosaure de la dictadura que els vol esclafar. I se’ls veu dins i fora.

Per això el 1951 Bassols i Anton Cañellas creuen la frontera d’Andorra amb genolls nevats. Europa, Europa. Els dos joves d’Unió, el partit més combatiu aquells anys contra la dictadura, van a Nantes. Congrés del Moviment Republicà Popular. Trobada de totes les democràcies cristianes europees. Tothom aplaudeix els joves herois catalans. Catalunya existeix a Europa. I quan tornen a l’altra banda de l’altre mur d’Europa els espera un paper que posa: consell de guerra. La dictadura vol sang jove. I Déu apareix. Gràcies a l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, el paper s’estripa. Però Bassols sempre estarà vigilat per la policia. Però Bassols no para. A la fundació d’Òmnium, sent l’advocat que legalitzarà l’entitat. Al Congrés de Cultura Catalana. Defensant i il·luminant el nostre carboni 14: el dret civil català. Dimecres va morir, amb 93 anys. Per això els titulars són erronis: no moria el conseller de Justícia i Governació dels governs Pujol. Ni l’home que el 2008 fa néixer l’independentisme amb corbata creant l’associació Sobirania i Justícia. Ens deixa la història d’aquest país. Tota. La d’aquesta Catalunya iceberg: enfonsada, congelada tot i ser real. El país i les persones que no volen que veiem. Aquest és el botí, el que volen liquidar. Que de pares a fills, nets... continuem existint. Que siguem, com Bassols, superherois de l’existència. Que siguem reals, de veritat, que no morim mai, que expliquem el que no està explicat. Que siguem un nosaltres gràcies als tus, com tu, Agustí.