Història mínima d’una flor

L es primaveres florides són un invent recent. És cert que l’espècie humana ha conviscut sempre amb les flors, però també ho és que els Homo sapiens som poc més que un sospir en la llarga alenada de la vida a la Terra, que va començar fa uns 3.800 milions d’anys. La nostra espècie existeix només des de fa entre 200.000 i 300.000 anys. Les flors, aquests ornaments que han rebut tot tipus de tractaments simbòlics per part de la cultura humana, tot i ser més antigues, també són relativament recents des d’un punt de vista geològic. La més que probable pregunta de quina va ser la primera flor no té, doncs, una resposta clara. I no la tindrà mai, perquè es tracta d’una pregunta amb poc sentit en un context evolutiu en què l’acumulació de canvis infinitesimals és responsable de grans canvis a llarg termini. A més, si algú es pensa que la ciència és coneixement estàtic que proporciona respostes úniques i tancades, va ben errat. I encara més quan l’àmbit d’estudi se situa al límit del coneixement, com passa sempre que es vol mirar enrere en el temps i escatir, per exemple, l’origen de les flors.

El que sí que està força ben establert, però, és que abans de les plantes amb flors actuals, el verd terrestre que dominava el planeta estava format essencialment per falgueres i coníferes. Les falgueres es reproduïen -i es reprodueixen- a través d’espores i no tenien res de semblant a una flor. Les coníferes, en canvi, es reproduïen -i es reprodueixen- mitjançant la pol·linització de llavors que, efectivament, s’allotjaven en una estructura que els botànics consideren una flor. Aquestes flors primitives, però, tenen poc en comú amb el que s’entén popularment com a flor. És quan es rastreja l’origen d’aquest concepte més popular de plantes amb flor (que tècnicament es coneixen com a angiospermes), que comencen els dubtes.

Una ciència discrepant

En la comunitat científica hi ha discrepàncies sobre l’època en què les primeres flors -en el sentit popular del terme, d’ara endavant- van començar a decorar les plantes. Per començar, aquestes primeres flors eren força diferents de les actuals. A la serra del Montsec s’han trobat fòssils d’una planta amb flor, la Montsechia vidalii, que daten de fa 130 milions d’anys. Ara bé, aquesta espècie no comptava amb un dels elements que, almenys visualment, són més característics de les flors: no tenia pètals. Però sí que disposava del que s’anomena carpel, una formació que conté l’ovari on s’estotja la llavor. I aquesta característica és suficient perquè els botànics la considerin una planta amb flor. Aquests fòssils del Montsec estableixen que com a mínim fa 130 milions d’anys ja hi havia flors, encara que fossin visualment molt diferents de les actuals. D’altra banda, també s’han trobat fòssils de pol·len que podrien pertànyer a plantes amb flor i que tenen una antiguitat de més de 200 milions d’anys. I aquí torna a sorgir la mateixa pregunta insidiosa: quan va aparèixer, doncs, la primera flor? “Aquest és un debat estèril”, diu Carles Martín-Closas, paleobotànic de la Universitat de Barcelona que va estudiar els fòssils del Montsec. “És com preguntar quin va ser el primer mamífer”, argumenta. “Els caràcters de les flors actuals van anar apareixent de forma gradual i, per tant, no té gaire sentit dir quina va ser la primera”. A més, cal tenir en compte que una cosa són els fòssils, aquestes diminutes finestres que donen un accés limitadíssim a un espai de temps colossal, i una altra el que va passar en realitat. En aquest sentit, segons Martín-Closas, “les flors probablement van aparèixer abans del que sabem pel registre fòssil”.

El que sí que se sap, en canvi, és que avui dia la immensa majoria de les espècies vegetals fan flor. I també se sap que des de l’aparició de les primeres flors van passar només quatre milions d’anys, un obrir i tancar d’ulls geològic, fins que van colonitzar gairebé tots els ambients del planeta. Les causes d’aquesta dispersió, supersònica des del punt de vista geològic, ja va provocar maldecaps a Charles Darwin. En paraules seves, es tractava d’un “misteri abominable”. Avui, però, aquestes causes són una mica més clares.

Una qüestió d’estratègia

“Les flors s’han demostrat com una bona estratègia reproductora”, explica Jordina Belmonte, botànica de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Efectivament, si es compara l’estratègia de les plantes amb flor actuals amb la de les coníferes, s’observa una diferència clau. En el cas de les coníferes, és el vent qui arrabassa el pol·len de la part masculina d’un exemplar i el transporta fins a la part femenina d’un altre. Per assegurar que l’atzar de les ventades acabi dipositant uns quants grans de pol·len en els llocs correctes perquè es produeixi la fecundació, les coníferes han desenvolupat l’estratègia de fabricar una gran quantitat de pol·len. Les plantes amb flor, en canvi, utilitzen insectes i altres animals per transportar el pol·len, que atrauen amb pètals vistosos i el premi dolcíssim del nèctar. L’insecte atret per una flor queda amarat de pol·len i vola fins a una altra flor de la mateixa espècie perquè, com li havia passat amb la primera, s’hi sent atret. Aquesta estratègia, molt més dirigida, resulta més efectiva, de manera que el pol·len es diposita amb poques pèrdues. “Això vol dir que no cal fabricar tant de pol·len per reproduir-se, fet que suposa un estalvi d’energia considerable i, per tant, un avantatge evolutiu important”, conclou Belmonte.

Aquesta estratègia reproductiva tan eficient va afavorir, a més, la diversificació genètica. Un insecte pot portar fàcilment el pol·len a una flor llunyana, de la mateixa espècie però amb característiques genètiques diferents. I això, a la llarga, acaba donant lloc a una diversitat de característiques que facilita la colonització de nous hàbitats. És justament en aquest punt de potència genètica que el guió de la història de les flors fa un gir interessant. Les plantes terrestres procedeixen de les algues. I resulta que un dels primers nous hàbitats que van colonitzar les plantes amb flor va ser precisament l’aigua. Un pas enrere evolutiu? No exactament. Als qui entenen l’evolució com una concatenació de millores i de comportaments en una sola direcció, aquest exemple -com l’origen dels cetacis en mamífers terrestres que van tornar a l’aigua- posa de manifest el seu error. El funcionament de l’evolució no és unidireccional ni, per descomptat, es basa en cap pla preestablert. Tal com diu el biòleg Richard Dawkins, l’evolució és més aviat com un rellotger cec. Rellotger perquè és capaç de generar complexitat a partir de l’acumulació de canvis petits, i cec perquè les marrades evidents que presenta la història de la vida palesen una manca de planificació absoluta.

Una relació íntima

La colonització de nous ambients i la diversificació que van experimentar les plantes amb flor no hauria estat possible sense els agents pol·linitzadors, fins al punt que les flors i aquests agents -insectes en climes temperats, als quals s’afegeixen ocells i ratpenats en climes més càlids- han evolucionat conjuntament per dependre els uns dels altres. Les flors han anat canviant per atraure certs tipus d’insectes i els insectes han evolucionat per sentir-se atrets per poques espècies de plantes, en un procés de fidelització extrem. Així, al llarg de milions d’anys del que els biòlegs anomenen coevolució, la natura ha donat lloc a proeses sorprenents. Ja al segle XIX, Darwin va veure la flor d’una orquídia que tenia el nèctar al final d’un conducte de trenta centímetres i va pronosticar l’existència d’una papallona amb una trompa portentosa que fos capaç d’arribar fins a aquell tresor amagat. La papallona existia, efectivament. Es va descobrir quaranta anys més tard de la predicció i no se’n va enregistrar cap en l’acció de xuclar fins al 2003. Altres orquídies simulen amb les seves flors els colors i la forma de la femella de l’espècie d’insecte que atrauen. Això aconsegueix que el mascle s’hi acosti esperant una cosa que no trobarà. Però quan aixeca el vol, desenganyat, ja ha quedat arrebossat d’un pol·len amb què fecundarà la propera flor que l’engalipi.

Dins de tot aquest procés de diversificació de les plantes amb flor, en algun moment van aparèixer els rosers i les roses. Els fòssils més antics que se’n conserven són de fa 35 milions d’anys. Com és natural, aquestes roses primitives eren molt diferents de les roses de cultiu actuals. Tot i que en cap d’aquestes restes s’hi han trobat pètals, alguns experts pensen que en podrien tenir només cinc. La relació de l’home amb les roses també ve de lluny. S’han trobat frescos amb roses pintades al palau del rei Minos a la Creta de fa quatre mil anys, i referències en tauletes de fang amb caràcters cuneïformes procedents de la Mesopotàmia de fa més de cinc mil anys.

Flors artificials

Aquesta relació de milers d’anys, unida a la tendència innata de l’home a potinejar-ho tot, ha generat la gran varietat de roses de cultiu actuals. Unes varietats creades en tanta mesura per l’acció humana que moltes es poden considerar flors artificials, perquè no existien abans de la intervenció de l’home i perquè són inviables a la natura. És a dir, són incapaces de sobreviure sense l’assistència de l’home. Hi ha roses amb tants pètals i tant atapeïts que no hi ha insecte capaç de pol·linitzar-les. Es tracta de varietats que només existeixen gràcies a la pol·linització i selecció artificials. Això no és res estrany, al contrari: passa amb totes les espècies domèstiques, des dels tomàquets, descendents d’unes boletes vermelles, aspres i plenes de llavors, fins als gossos, que venen del llop. En aquest sentit, es pot dir que gairebé res del que mengem és natural.

A banda de compartir artificialitat amb moltes altres espècies vegetals, les roses tenen un comportament genètic peculiar. Es tracta d’una mena de matriarcat genètic que dona preponderància als gens procedents de la mare enfront dels del pare. Quan es produeix la fecundació d’una rosa, el pol·len, que procedeix d’un òrgan masculí situat en un altre roser, aporta menys cromosomes que la llavor fecundada, d’origen femení. És a dir, el fruit que se’n deriva i el nou roser en què s’acaba convertint té més gens de la mare que del pare i, per tant, s’hi assemblarà més. Aquest matriarcat genètic té un sentit evolutiu molt clar. Com que s’assembla més a la progenitora femenina, el nou roser tindrà més probabilitats de sobreviure en un indret proper al lloc on viu la mare, que és on més probablement germinarà la llavor.

Una de les altres peculiaritats de les roses, independentment del nombre de pètals i el color, són les punxes. A diferència del que passa en plantes com els cactus, les punxes dels rosers són una protuberància de la pell que tècnicament s’anomena aculi. Les veritables espines que tenen tantes altres plantes, en canvi, són òrgans convertits en un teixit llenyós que forma part de l’estructura interna de la planta. Les punxes de les roses són fàcils de treure; fent palanca amb dos dits salten sense esforç i deixen un tall net. Per contra, les espines costen molt més d’arrencar i arrosseguen teixits interns de la planta. Tot i que la funció és la mateixa, protegir-se de possibles depredadors, la manera d’arribar al resultat final ha seguit camins evolutius diferents en diversos tipus de plantes.

Aquestes punxes tan característiques de les roses aconsegueixen protegir la planta de l’acció d’una cabra o d’altres herbívors, però no l’han protegit de la mà de l’home, que, qui sap si per aquesta debilitat, l’ha anat seleccionant fins a crear varietats en què la capacitat d’encisar la imaginació humana conviu amb la incapacitat desconcertant de sobreviure per si sola en un ambient natural. 