Històries de Xangai

Resulta difícil trobar contrastos tan marcats en un mateix lloc com els que es donen a Xangai avui en dia. Els més desconcertants són els que es deixen veure en una senzilla passejada per la ciutat. És en aquest context que es poden contemplar, d’una banda, les torres més agosarades, el tren més ràpid del món, el metro que projecta imatges de cine a les parets d’uns túnels que travessa a una velocitat de vertigen i, de l’altra, els ja escassos fragments d’un patrimoni històric de gran valor que estan mig abandonats, desolats: un món fascinant condemnat a desaparèixer.

Fa gairebé dos segles que la ciutat de Xangai viu uns contrastos cada cop més marcats, que van acompanyant el seu creixement frenètic. L’avenir de la petita fortalesa costera va canviar radicalment a partir de les Guerres de l’Opi, perdudes per l’emperador xinès: el 1842 els britànics van exigir l’obertura dels ports del país per al comerç internacional, i un estatut especial justament per a Xangai. Britànics, russos, japonesos, francesos, nord-americans... van aconseguir el dret de construir amb absoluta llibertat en les seves concessions. Als anys 60 del segle XIX els britànics i els nord-americans van unir els seus territoris en una sola concessió internacional al llarg del riu Huangpu, allà on es va desenvolupar en les dècades següents el Bund: comparable amb el Downtown de Manhattan, el Bund s’ha acabat imposant com el centre urbà més extens i més cosmopolita de l’Àsia.

El 1900 la població de la ciutat ja arribava al milió d’habitants i el port s’havia convertit en un dels més grans del món. Però a partir dels anys 30 del segle XX la postal hollywoodiana de la ciutat -la que suggereix la Perla d’Orient- va començar a ennuvolar-se de manera duradora: guerres amb els japonesos, setges, massacres, ocupació japonesa amb inacabables atrocitats, la Segona Guerra Mundial... I el 1949 la guerra civil entre nacionalistes i comunistes de la Xina -quan arrossegava ja 20 anys d’activitat- es va acabar amb la victòria de l’exèrcit popular de Mao Zedong, que pensava que Xangai -que ja vorejava els 7 milions d’habitants- era un cim de la decadència.

Com arreu del país, a Xangai va ser nacionalitzat de cop i volta tot el que era propietat privada, i es van convertir en prioritats l’educació i la reeducació, així com la industrialització a tota costa. La xifra de persones en cada habitatge de la ciutat es va multiplicar espectacularment, especialment als immobles i cases burgeses de les concessions i en els lilongs, els conjunts de construccions més denses que s’havien edificat des de mitjans del segle XIX perquè hi visqués la població xinesa. Condicions de vida cada cop més difícils, insalubres, per a una població que no parava de créixer.

El deteriorament de la ciutat es va accentuar encara més en les dècades següents amb la Revolució Cultural, que es va posar en marxa el 1968. Després de la mort de Mao Zedong, amb els canvis introduïts pel president Deng Xiaoping a partir del 1978, la ciutat va tornar a agafar lentament el camí de la prosperitat. Però algunes de les dificultats heretades -sobretot les que tenen a veure amb la densitat i la dimensió- no havien desaparegut: un centre ja vellot, després de dècades d’amuntegament i de manteniment mínim, i activitats industrials altament contaminants dins d’una gegantina extensió urbana. Es va començar a construir arreu dels afores, amb l’objectiu de desplaçar-hi la població que vivia al centre, i poder-lo arrasar tant com es pogués per construir-hi -amb la màxima verticalitat- immobles per a oficines, alguns habitatges, autovies elevades i ponts. Encara que fos severament vigilat, el creixement de la població seguia imparable: avui en dia ja són 24 milions de persones vivint en una superfície que és tan gran com l’illa de Mallorca. És una metròpolis amb un ritme de creixement vertiginós, una megacity.

Càrrega insuportable

Són 5.000 torres, més de 120 gratacels... De tant en tant el sòl ofereix senyals que ja no pot suportar tanta càrrega, però no hi ha ningú disposat a aturar aquesta fugida cap a les altures. Davant del Bund, a l’altra riba del riu Huangpu, ha crescut una ciutat de gratacels que és de les més extravagants del món, el Pudong: és la nova postal high tech de Xangai, difosa arreu del món amb motiu de l’Exposició Internacional del 2010. Hi ha molt d’orgull per aquestes proeses, però els habitants del venerable centre es veuen centrifugats cap a perifèries allunyades: l’antiga ciutat desapareix a poc a poc. En aquest context, és commovedor el sentit de comunitat que es deixa notar als petits barris de l’Old Shanghai, encara en peu.

En realitat, el Vell Xangai és avui dia un laberint gegantí, ple de sorpreses. N’hi ha una que és Shu Yin Lou, que és coneguda com la “biblioteca amagada”. O el que en queda... Al segle XVI un cèlebre erudit s’havia fet construir un conjunt de jardins on ara hi ha el carrer Tiang Deng. Un dels seus descendents, Lu Xixong, també un gran erudit i protegit per un emperador Qing, hi va edificar una mansió que hi acollís una gran biblioteca; quan es va fer vell s’hi va recloure acompanyat dels seus llibres (el lloc també es coneix com “el jardí de l’ermità”). És l’únic conjunt a gran escala de la dinastia Qing que queda a la ciutat; s’hi poden contemplar encara excelsos detalls de ceràmica, de pedra, d’argila, baixos relleus en fusta... La família Guo -titulars de negocis importants- va comprar l’edifici a finals del XIX i, malgrat que quan es va proclamar la República Popular la casa va ser nacionalitzada, Guo Junlun, enginyer civil, va continuar vivint-hi durant tota l’era Mao. Als pavellons i al jardí s’hi van instal·lar una fàbrica de joguines i un dormitori col·lectiu per a obrers. En temps de la Revolució Cultural a Shu Yin Lou s’hi va arribar a muntar una mostra d’espolis burgesos... En l’era post-Mao la casa va ser retornada a la propietat i cap al 1990 Guo Junlun va aconseguir desallotjar-ne els últims squatters.

A la Xina els monuments històrics solen ser propietat de l’estat. Sent-ne com n’ha estat Shu Yin Lou una excepció, no s’ha pogut beneficiar de cap subvenció per a les obres de manteniment ni restauració, tan necessàries. A canvi de la cessió de la propietat, el govern va oferir als propietaris un habitatge als nous barris de la perifèria i alguna compensació econòmica, però no ha pogut convèncer Guo Junlun, que es veia personalment responsable del llegat dels seus avantpassats. S’hi va quedar a viure amb la seva dona, pensant que podria restaurar el conjunt amb els seus coneixements d’enginyeria civil i els seus modestos recursos. El 2002 un tifó va arrasar un dels pavellons, i l’estat va haver d’intervenir-hi per consolidar l’estructura. Va ser una entrevista publicada llavors la que va donar a conèixer la història de Guo Junlun, que ja tenia 89 anys: un autèntic Don Quixot xinès. Avui tant ell com la seva dona ja no hi són. A Shu Yin Lou hi viu una filla, la Yuwen, que rep visites i mostra amb dignitat i tristor els fragments que es conserven de la biblioteca amagada i del seu jardí; el deteriorament es mostra cada vegada més evident, però són tantes les magnífiques coses que encara es poden veure...

És inevitable pensar en tots els artefactes cars que representen ara la ciutat -els gratacels de 500 metres d’alçada i amb unes formes que semblen fragments de pel·lícules de ciència-ficció, el supertren de levitació magnètica...- quan veus aquests vestigis prodigiosos que no deixaran cap rastre. Un passat tan intens que s’esborra sense miraments. Però és la Xina, no es pot oblidar, un món antic molt complex. Jutjar de passada les seves prioritats podria ser temerari.

Passejant pel mateix carrer Tiang Deng Nong, efervescent amb els seus centenars de parades de mercat i botigues minúscules, s’arriba a una zona en plena transformació, amb construccions molt modernes que comparteixen calçada amb cases “de tota la vida”. Aquí hi ha el Waterhouse, una autèntica llegenda urbana del disseny contemporani. És un conjunt d’espais exteriors i interiors que constitueixen un boutique hotel inaugurat el 2010. Amb una realització potent i subtil, ha inspirat el desenvolupament d’un disseny xinès original. Intervencions ulteriors -les últimes daten del 2015- impliquen que es tracta d’una obra que pot evolucionar amb el temps. Els seus autors són Lyndon Neri i Rossana Hu, arquitectes-dissenyadors nascuts en la diàspora generada per la Revolució Cultural: es van trobar estudiant arquitectura als Estats Units i, des del 2004, dirigeixen amb brillantor la seva pròpia agència a Xangai. Minimalistes, avantguardistes, molt xinesos, però en la mateixa mesura que molt cosmopolites.

L’originalitat del concepte de Waterhouse concerneix tot el procés creatiu: l’elecció del lloc per a un programa d’aquestes característiques, el tractament de la construcció preexistent, l’ambició urbana del projecte, l’impacte en el veïnat immediat, la relació exterior-interior, la sensació general de flexibilitat i fluïdesa, el disseny dels volums, la materialitat, la il·luminació... Situat al South Bund, a la riba del riu Huangpu, el barri no tenia res del brillant Bund dels anys 20 del segle passat, tot i la proximitat; el punt d’ancoratge va ser un edifici construït als anys 30 -vagament international style - que va acollir les oficines de l’exèrcit japonès. Evocant el moment en l’actualitat, Lyndon i Rossana subratllen que l’administració no considerava que aquesta part de la ciutat tingués cap glamur, i tampoc no li atorgava cap valor històric. I per a ells, en canvi, era un barri encantador de Xangai, ple de vida: “Creiem que entre les bones coses que aquest projecte ha aportat hi ha precisament un canvi d’actitud en relació a aquest tipus de construccions, considerades fins ara com a indignes de sobreviure o de ser preservades”. Sense un escut de bronze a la porta -és el que en marcaria l’estatut d’històric- aquestes construccions desapareixen a una velocitat aclaparadora. “Des de la fase de concepció, aquest projecte ha atret l’atenció -de certs responsables de l’administració, però també de gent corrent- sobre el fet que, gràcies al disseny, modestes construccions antigues al marge de les zones de moda poden igualment transformar-se en icones culturals”.

Autenticitat insòlita

L’edifici de formigó -alt de tres nivells- s’ha restaurat, s’han cobert amb acer Cor-Ten un quart nivell i altres elements afegits en l’estructura original, per diferenciar el que és antic del que és nou i, al mateix temps, homenatjar el passat industrial d’aquests docks. Espais exteriors i espais interiors, espais públics i espais privats... Les fronteres són deliberadament incertes, les experiències visuals sorprenents. Els objectes de disseny (de Neri&Hu, però també de Wegner, Jacobsen, Citterio, etc.) són part de l’experiència. El terrat ofereix una vista espectacular del conjunt de gratacels de Pudong, està concebut per acollir concerts i activitats diverses i té també un restaurant a l’aire lliure integrat en una intervenció paisatgística. El restaurant va ser ampliat i remodelat el 2015, i s’hi percep un aire més sensual que en la versió original, radicalment minimalista: “És el mateix esperit, però reflecteix el desig d’explorar noves fronteres; amb tot, nosaltres hem canviat en aquests últims quatre o cinc anys, i el nou restaurant expressa aquests canvis que es fan en el temps”.

El Waterhouse desprèn una autenticitat insòlita en el Xangai d’avui: hi ha una veritable intenció de proximitat amb la gent, tot i la seva radical modernitat. La seva escala sembla més humana en tots els sentits en comparar-la amb les grandioses torres del Pudong, cadascuna de les quals crida per reclamar atenció, expressant molt poder, però desproveïdes totes de vincles amb el passat cultural i històric d’aquests indrets. Els Neri&Hu obren un camí nou, esperançador.