Sobre el micropenis de Hitler (no ve d’un pam)

BarcelonaMitjans d’arreu del món han assegurat aquests dies que Hitler tenia un micropenis. Reproduïen una de les conclusions -i principal ganxo comercial- del llibre Hitler’s last day: minute by minute. La majoria de mitjans tiraven pel dret i suggerien (és a dir, especulaven) que el seu caràcter sanguinari s’explicava pel complex derivat de la petitesa del seu membre. Com acostuma a passar, s’afegia la cua “segons els historiadors”, per legitimar l’afirmació. Però resulta que els dos autors del llibre en qüestió, Jonathan Mayo i Emma Craigie, no ho són pas: ella és novel·lista i a ell no se li coneix cap altra activitat que no sigui la confecció d’aquests llibres de la sèrie “minute by minute”. I, de fet, entrevistada per The Independent suggerir que el Führer tenia un micropenis i reconeixia no tenir cap font mèdica directa. De fet, el llibre diu un ambigu “es creu que Hitler tenia dos tipus d’anormalitat genital: un testicle que no havia descendit i una rara condició anomenada hipospàdia, en la qual la uretra s’obre en la part inferior del penis”. El fet que la uretra aparegui en la part inferior del gland o fins i tot en la base del penis fa que més part de teixit carnós estigui enganxat al cos i, en alguns casos, pot semblar que el membre és més petit. Però no necessàriament.

Podríem pensar que tot plegat no té gaire importància i que no deixa de ser esquer de clic i entreteniment lleuger. Però atribuir l’Holocaust a la fúria d’un senyor per tenir la cua curta no deixa de ser una banalització greu, perquè omet tot de responsabilitats individuals i col·lectives francament bastant més complexes. Ja ho deien aquelles fantàstiques Germanes Sisters de La Trinca: no ve d’un pam.