L’home de guix conta la seva història
Quan van acabar de cantar aquella balada tan colpidora i malenconiosa, un espetec d’aplaudiments va retronar al pis. Tothom estava molt content, perquè volien celebrar que tots plegats havien assolit una cosa bonica. Tan sols era cantar una cançó, però els havia sortit bé. Amb un gran somriure (dels que no esborra la pols del camí), la dona planta es va posar a donar voltes a la mandolina com si fos un corró, i l’home de guix es ficà les mans als malucs i sacsejà les cames fent una dansa joglaresca. L’Òscar Ideesnoires i la Lleona ballaren agafant-se del bracet com a les pel·lícules de l’Oest, i és per això que l’Òscar no se’n va poder estar de cridar hurra ben fort. A l’home sense cap li va caure el cap moltes vegades perquè anava guimbant per tot arreu. Només el senyor Bonastre romangué assegut, però donava cops ben forts al plat de Valdemorillo amb la cullereta de Santes Creus, fins que es va adonar que li havia sortit una esquerda al plat i el va amagar sota un tovalló procurant no cridar l’atenció i, tot seguit, va fer giravoltar enlaire els dits (els índexs, els de ficar al got per veure si li cremava el cola-cao), fent com si dirigís una orquestra. Per què una música trista alegra el nostre cor? Perquè tenim cor.
De sobte, al mateix moment que a la casa va tornar l’estranya tranquil·litat d’un món intranquil (aquell silenci inacabable fet de ganes de cridar), l’home de guix, assegut a cavall d’un braç del sofà, va parlar de la manera següent: “Com que sembla que no tenim pressa, perquè va per llarg, us vull contar la meva història si no us sap greu. Jo abans era normal i corrent, com un ministre qualsevol. Fins i tot treballava, encara que anomenar allò treballar és un eufemisme. La meva tasca consistia a portar coses a domicili i ho feia en bicicleta. Com que no m’arribava ni per tenir bici (amb be alta, vull dir), em vaig fer usuari del Bicing. Les meves, com les d’un ministre qualsevol, eren unes condicions laborals humiliants i insuportables, així que vaig anar al sindicat a denunciar-ho i és llavors quan em vaig quedar blanc com el guix. Què dic ara com el guix! Fet de guix de cap a peus! Tan de guix era que una vegada em van proposar que fundés una xarxa de supermercats i l’anomenés Àrea de Guixona. A Barcelona Activa mai no fallen. Jo creia que la meva metamorfosi m’atorgaria superpoders, com l’home de gel dels X-Men o la torxa humana dels Quatre Fantàstics! Com si ara plouen figues! The power mai no ha estat for the people. Així i tot, he entès la meva missió a la vida: ser com soc, ja no em cal blanquejar-me”. Al sentir aquestes paraules, li van venir al senyor Bonastre ganes d’aixecar-se per fer una abraçada a l’home de guix, però va contenir-se, perquè també va tenir por que li taqués la roba de blanc. És molt difícil ser humà.
