L’home sense cap i el ressuscitat baixen del cotxe

"No estaria malament que baixéssim aquí”, va dir l’home sense cap, i va afegir: “N’hi haurà prou amb aquesta provisió de xocolata”. “¿Baixar ara tots del cotxe? Vols dir? Però si aquest lloc és això que se’n diu un no-lloc!”, la Lleona li va contestar exaltada mirant-li les cames per veure-li la cara, perquè el veí tenia el cap agafat entre els genolls per evitar les sacsejades. “No sé què dir-te, Araceli. Els no-llocs no existeixen. Ningú té dret a excloure de la vida un indret, un paratge, a vetar-li l’aspiració de pertànyer al món. Un lloc és un lloc encara que ningú no hi pinti res. ¿Qui s’ha pensat que és la gent per dir si un lloc és un lloc o no ho és? Tot aquest embolic va començar quan van expulsar Plutó del sistema solar. M’ho vaig veure venir. «Carai -em vaig dir-, no n’hi havia prou amb la gent, que ara també se la carreguen els llocs». Perquè és clar que, amb la seva expulsió, Plutó quedava confinat a la condició de no-lloc galàctic. Encara que no és aquest el tema, el que ara dic no és que baixem tots. Em referia tan sols a l’Agostinho Acevedo Ferreira i un servidor, aquí presents, perquè d’alguna manera també tots dos som no-gent”. A la Lleona li va colpir aquesta reflexió i va voler matisar les paraules que acabava de sentir. “Però, Roger, ¿com que d’alguna manera sou no-gent? L’única manera seria d’una manera excloent”. L’home sense cap es va posar el cap al seu sí-lloc per conferir més formalitat a la situació i va argumentar: “O potser, d’una manera exclusiva, per citar Radio Futura”.

L’Astra va marxar a tot gas i l’home sense cap i el ressuscitat es van quedar sota la pluja enmig de la foscor. Al cap i a la fi, ells no sentien necessitat de salvar-se de res i el cotxe ja anava molt ple. No va resultar gaire patètic l’adeu, més aviat al contrari: als rostres dels qui se n’anaven es percebia una lleu expressió d’alliberació. Més que continuar viu, sobreviure s’havia convertit en deixar els altres enrere. Un gos negre es va acostar a les cames de l’Agostinho, i va romandre al seu costat esperant alguna cosa. L’home sense cap li va donar al gos la xocolata que li quedava, i tots tres van començar a caminar l’un darrere l’altre per una vorera estreta i atrotinada. El ressuscitat va baixar a l’asfalt clivellat i ple de tolls perquè volia anar al costat del Roger. Sobre les xapes metàl·liques de les naus, la pluja buidava la seva metralladora. “Quan tot això passi i el món no sigui el mateix, ni la gent sigui la mateixa, però els dirigents polítics i econòmics sí que siguin els mateixos, què haurà canviat?”, va dir-li l’home sense cap al seu nou company. “Haurà canviat tot menys el pitjor”, li va respondre.