ART
Misc18/10/2018

La humanitat fràgil i violenta d’Alberto Giacometti

El Museu Guggenheim de Bilbao acull una gran retrospectiva de l’artista amb més de 200 obres

Antoni Ribas Tur
i Antoni Ribas Tur

BilbaoAlberto Giacometti (1901-1966) va descobrir l’escultura quan a penes era un adolescent: “El 1914 vaig fer el meu primer bust del natural -va recordar en una entrevista-. El meu germà va posar per a mi. El meu pare era pintor. Jo havia vist les reproduccions d’alguns petits bustos damunt d’un pedestal, i immediatament vaig sentir el desig de fer-los jo”. En aquell moment, com es pot veure a la retrospectiva que el Museu Guggenheim de Bilbao li dedica a partir d’avui, Giacometti es va encadenar a l’afany sempre insatisfet d’anar cada vegada més lluny: “El meu pare em va comprar plastilina i m’hi vaig posar. Al començament experimentava un plaer immens, i tenia la impressió que havia de ser molt fàcil, que a poc a poc aconseguiria fer el que veia [...]. 50 anys més tard encara no ho he aconseguit!”, reconeixia.

“Giacometti va integrar la noció de fracàs en la seva obra. Reinventa constantment l’escultura”, afirma Catherine Grenier, directora de la Fundació Giacometti i comissària de la mostra juntament amb la conservadora del Guggenheim de Bilbao, Petra Joos, i Mathilde Lecuyer-Maillé, de l’Institut Giacometti. “El fracàs és una idea que sorgeix molt ràpidament en la seva obra -explica Grenier-. La recerca permanent és un fil conductor, i el motor no era arribar al màxim de les seves possibilitats: el fracàs significava tornar cada dia al taller per fer alguna cosa millor”.

Cargando
No hay anuncios

Alberto Giacometti. Retrospectiva inclou més de 200 obres, entre escultures, pintures i dibuixos, moltes d’elles provinents de la fundació i l’institut de l’artista. Entre les escultures n’hi ha algunes que han marcat la història de l’art d’avantguarda, com Objecte invisible (del qual es pot veure el model base), Bola suspesa, Dona cullera i La parella. Un dels principals atractius és que moltes d’elles són guixos: Giacometti no feia distincions entre materials, i aquestes peces, sovint pintades i plenes d’incisions, conserven la seva empremta. Aquesta violència exercida en les obres es pot apreciar especialment en la sèrie Dones de Venècia, que només s’ha pogut veure completa durant la itinerància de la mostra a la Tate Modern i a Bilbao. Aquestes peces estan en la línia de les figures estilitzades, hieràtiques i solitàries per les quals és més conegut i que estan considerades, com diu el director del museu, Juan Ignacio Vidarte, en “una metàfora visual de l’existencialisme”. “Giacometti va treballar fins al final. No sabem cap on anava, però es pot veure que en les seves obres reapareix una dimensió molt grotesca, i és molt commovedor que, sabent que estava delicat, lluités contra l’escultura. Tenia una relació íntima i fins i tot violenta amb les escultures”, explica la comissària sobre un conjunt de bustos al tram final del recorregut.

Escultures de diferents escales

A Giacometti li agradava que les seves escultures s’exposessin amb bastant d’espai al voltant, i molt probablement li hauria agradat el muntatge exquisit de l’exposició, patrocinada per Iberdrola, per a la qual s’han descobert unes lluernes que havien estat tapades durant anys. “Amb aquesta exposició el Guggenheim de Bilbao es converteix en un museu d’escales; els artistes de la col·lecció i de les exposicions temporals ens donen una lliçó sobre com treballar l’escala de maneres diferents: la Walkiria de Joana Vasconcelos busca envair l’arquitectura, la vol tocar; hi ha una escultura minúscula de Giacometti dialogant amb La matèria del temps de Richard Serra, i Dona degollada, també de Giacometti, es pot comparar amb la Maman de Louise Bourgeois”, explica Petra Joos.

Cargando
No hay anuncios

Alberto Giacometti no es va casar amb els surrealistes i, quan va considerar que havia arribat al límits, va fer un gir per forjar-se un camí nou dins la figuració. “Va considerar que havia anat fins al límit de la recerca del que és un objecte amb obres com Cub, i va voler tornar a l’essencial, que és la representació de la figura humana”, explica Grenier. També es considerava un contemporani dels artistes que li agradaven, encara que s’hagués de remuntar molts segles enrere, com en el cas de l’escultura egípcia, la de l’antiga Grècia o els retrats funeraris d’El Fayum, la influència dels quals es pot veure en alguns dels seus treballs. “El tema central, gairebé exclusiu, serà la figura humana. Però no només vol tornar a ella, sinó també a un cert concepte d’escultura amb el qual aborda qüestions com crear un espai particular, la relació del motiu amb el sòcol de l’obra, l’escala i com tenir-hi una relació íntima”, explica Grenier.

Alguns dels protagonistes de les obres de Giacometti són persones molt pròximes: el seu germà Diego, que era el seu ajudant i l’obligava a acabar les peces; la seva dona, Annette Giacometti; i durant els últims anys, la seva amant, Caroline. A l’altre extrem hi ha les figures anònimes com Dones de Venècia i Home que camina, que representen, segons Catherine Grenier, “la humanitat”.