Europa davant del laboratori italià

Periodista i filòsofaL'ombra de Soumaila Sacko, l'obrer malià de la zona calabresa de San Ferdinando assassinat d’un tret al carrer fa uns dies sota sospita d’haver robat una placa de llautó, i la dels vaixells de migrants que deambulen per la Mediterrània sense poder atracar en ports tancats pel ministre de l'Interior, planen sobre el nou govern italià mostrant els defectes del seu populisme i la seva representació del poble. "Si el populisme és l'actitud de la classe dominant d’escoltar les necessitats de les persones, si ‘antisistema’ significa introduir un nou sistema que elimina vells privilegis, sí, les forces que componen aquest govern mereixen aquestes definicions", va dir en el seu debut al Parlament Giuseppe Conte, president del Consell, per reivindicar la naturalesa de l'associació entre la Lliga i el Moviment 5 Estrelles. És ben sabut que Itàlia sempre ha sigut un laboratori polític d'avantguarda capaç d'inventar, per bé i per mal, fórmules polítiques inèdites destinades a contagiar altres democràcies occidentals. ¿Serà així també aquesta vegada? Si el populisme és escoltar les persones, ¿com està fet el poble italià que aquest govern vol representar? ¿L'última alquímia del laboratori italià trencarà el precari equilibri de la UE o es dissoldrà en l'impacte amb les fèrries regles de Brussel·les?

Fill legítim del terratrèmol electoral del 4 de març, el "contracte de govern" signat per la Lliga i el M5S sorgeix de la paradoxal pretensió d’unir, sota la bandera de la revitalització de la sobirania nacional, un "poble" marcat precisament per la tara més antiga i estructural de la nació italiana: la bretxa entre el nord i el sud del país. La distància entre l’electorat septentrional de la Lliga i l'electorat meridional dels 5 Estrelles es reflecteix en la contradicció flagrant d'un programa de govern que promet alhora un impost no progressiu als empresaris del nord i la renda garantida als oblidats del sud, dues mesures de política econòmica incompatibles entre si i amb les normes comunitàries. Però aquesta distància econòmica i social troba la seva recomposició política en altres consignes del programa: barreres contra els migrants, desmantellament dels campaments de gitanos, llum verda a la legítima defensa armada contra els lladres, ús d'espies contra els corruptes, més presó i menys penes alternatives a la presó, defensa aferrissada de la família tradicional ("Les famílies gais no existeixen", paraula del nou ministre competent). Una admirable síntesi de la ideologia de dreta de la Lliga, mal compensada per la tendència "ni de dretes ni d’esquerres" dels 5 Estrelles sobre la recuperació dels drets socials mortificats per trenta anys de polítiques neoliberals bipartidistes.

El que "el contracte de govern" transpira és, doncs, una visió del "poble" basada en la relació entre desposseïts i especuladors, víctimes i culpables, autòctons propietaris (de riquesa i de drets) i estrangers expropiadors, i entre por i seguretat, ressentiment i compensació, com si el vincle social no conegués cap altre registre sentimental que aquest. Per entendre com ha calat tant aquest imaginari simplificador i fosc en un país que fins i tot ha conegut altres èpoques de felicitat pública, cal fer uns passos enrere. Al govern populista de Salvini i Di Maio no s’hi arriba per casualitat: de fet, corona un llarg trentenni que ha vist succeir-se en l’escena italiana el populisme ètnic i relatiu a la seguretat de la Lliga, el populisme telecràtic i ‘sensorial’ de Berlusconi, el populisme digital del Moviment 5 Estrelles, el populisme de govern de Matteo Renzi. Experiments diferents entre ells però units per l’apel·lació dirigida a les virtuts d'un "poble" imaginari contra els vicis de les elits, per la denigració de les institucions representatives i dels sindicats, per l’entelament de la distinció entre dreta i esquerra, per l’oscil·lació entre il·legalitat i justicialisme, per retòriques demagògiques i privades de verificació en les polítiques reals. El que diferencia el primer cicle populista, que neix a principis dels anys 90 (el de la Lliga Nord i Berlusconi), del segon, que neix després del 2011 (el del M5S i de la Lliga transformada en força nacional i nacionalista de Salvini), són la crisi econòmica, la política d'austeritat imposada per la Unió Europea per afrontar-la i el marc geopolític. L'establishment de Brussel·les es converteix en l’enemic del poble, i Trump, Putin, el bloc de Visegrad, els partits de Farage i de Marine Le Pen es converteixen en els aliats virtuals. Tot plegat mentre el centreesquerra italià, hereu immerescut del que fins a la dècada dels 80 va ser l’esquerra més forta d’Occident, es reduïa any rere any a un mer executor "moderat" de les polítiques neoliberals.

Així, molt probablement serà la relació amb la Unió Europea el que decidirà el destí del nou govern italià, que de fet ja està jugant en aquest tauler la partida més arriscada: declarar la guerra a Brussel·les sobre els migrants i mirar d’acreditar-se al G-7 com a aliat privilegiat de Trump i com a "pont" amb la Rússia de Putin. Un risc totalment polític, perquè els populistes italians saben perfectament que en termes econòmics la UE i el BCE els tenen a ratlla gestionant la prima de risc segons l’adaptació del nou govern a la disciplina del deute.

El resultat de la partida dependrà molt de la resposta política d'Europa, en gran part responsable, amb la seva obtusa rigidesa neoliberal, de l’èxit dels populismes a Itàlia i en altres llocs. Si aquesta rigidesa persisteix, el laboratori italià es convertirà en el laboratori de la desfeta europea. Si Europa per fi entén que el neoliberalisme no és el seu destí, sinó una orientació política i econòmica que pot i ha de ser abandonada, el populisme del nou govern italià mostrarà aviat, com els anteriors, les seves contradiccions i les seves falses promeses. Però perquè Europa faci un gir cal una esquerra europea que sigui capaç de fer-la girar, i per ara l'esquerra italiana no sembla que pugui contribuir a aquest deure històric.

Els fantasmes de Soumaila Sacko i els migrants que deambulen i moren a la Mediterrània ens recorden que el poble està esquinçat per contradiccions de classe i de raça que el populisme no veu; que al món globalitzat tots som interdependents i vulnerables, i que la sobirania nacional és només un enganyós mite de retorn per als que tenen por del present i del futur.

Traducció: Alba Solé Borrull